Llibertat, Nació, Justícia.

Hi ha debats que cansen, sobretot quan el seu objectiu és la desqualificació de l’altri. Resulta curiós que  en un moment com el present en què ambdues, tant la nació i com la defensa dels sectors populars esdevenen  tant importants, encara estiguem embrancats en discriminar tots dos conceptes com si un no pogués acompanyar l’altre.

Si analitzem les darreres polítiques tant del Govern dels Millors com del senyor Zapatero i el discurs  del ja designat president del Gobierno Espanyol, el Sr. Rajoy, i ens guiem per una cosa tant catalana com el sentit comú, Balmes que lluny quedes avui, no podem més que concloure que sense una nació sobirana i plena no hi ha possibilitat de mantenir el nostre país sense fractures socials. Si no  portem fins a les darreres conseqüència la defensa dels sectors populars potser aconseguirem, tot i que jo no sé com, un país lliure, però al preu d’haver deixat,   i no sabem fins quan, una bona part dels nostres  conciutadans al marge del país que volem construir.

I no és aquesta una afirmació que pretengui ser ni tremendista ni gratuïta, poseu l’ordre que vulgueu.

El Congrés espanyol va aprovar una reforma constitucional que donava prioritat al pagament del deute davant qualsevol altra consideració. El senyor Rajoy no trigarà en  augmentar l’IVA. El Govern dels millors penalitza amb un euro els malalts que precisin un medicament. En canvi, on està l’augment de la contribució a la sortida de la crisi dels que més tenen, dels que realment es van beneficiar de la bombolla immobiliària i l’especulació? Qui ha sentit a parlar un impost a les entitats financeres, afartades ja de rebre diners de tots? Aquestes polítiques, com l’antic impost de consums, carrega davant els més febles el pes de  recuperar-se d’una crisi que han provocat i ha beneficiat a d’altres, als de sempre.

En el cas nacional la cosa encara és més dramàtica. Per molt que en Duran i Lleida se solti el pèl (perdó, és una manera de dir), demanant el pacte Fiscal, els diners que ens deuen, els papers de Salamanca que falten o el Sant Rosari,  Madrid és Estat i sap, perquè duu una pràctica de segles, com  actuar-ne. Però a més sabem,per experiència, que l’actitud d’en Duran és pura pose, perquè ha estat així al llarg de ja no sé quantes legislatures, i no trobo cap raó que em permeti suposar que  en aquesta legislatura, amb el govern dels seus aliats a Catalunya, hagi de ser diferent.

La llibertat nacional, la gestió dels propis recursos, traurà de les mans de l’actual Govern les excuses de mal pagador que el permeten justificar el desballestament del nostre  sector públic, aquell que és propietat de qui no en té cap altra. Pretendre lluitar per una nació sense Administració Pública, o una Administració Pública reduïda a la mínima expressió, és retornar als orígens més penosos del capitalisme, amb el poder al servei dels posseïdors, la societat del que té i manté, mancada d’un   braç que auxiliï el feble, que  recapti  en proporció a la renda i distribueixi  en base a les necessitats.

Nació i Esquerra, llibertat nacional i defensa dels més desafavorits han d’anar de la mà. No pot ser de cap altra manera. En  deixar  el món només  podré  llegar a la meva filla un país  i un record. El record intentaré  que sigui  bo i enriquidor. El país l’hem de construir entre tots, just i lliure.      

Història i legitimitat

“El poble de Catalunya ha mantingut al llarg dels segles una vocació constant d'autogovern, encarnada en institucions pròpies com la Generalitat -que fou creada el 1359 a les Corts de Cervera- i en un ordenament jurídic específic, aplegat, entre altres recopilacions de normes, en les Constitucions i altres drets de Catalunya. Després del 1714, han estat diversos els intents de recuperació de les institucions d'autogovern. En aquest itinerari històric constitueixen fites destacades, entre altres, la Mancomunitat del 1914, la recuperació de la Generalitat amb l'Estatut del 1932, el restabliment de la Generalitat el 1977 i l'Estatut del 1979, nascut amb la democràcia, la Constitució del 1978 i l'Estat de les autonomies.

(...)

L'autogovern de Catalunya es fonamenta en la Constitució, i també en els drets històrics del poble català, que, en el marc d'aquella, donen origen en aquest Estatut al reconeixement d'una posició singular de la Generalitat. Catalunya vol desenvolupar la seva personalitat política en el marc d'un Estat que reconeix i respecta la diversitat d'identitats dels pobles d'Espanya.”

Aquests paràgrafs previs  apareixen encapçalant l’actual Estatut d’autonomia de Catalunya, al seu preàmbul. La remissió de la realitat nacional de Catalunya a un procés històric secular és innegable. Més enllà de  trets ètnics, racials, de cognoms o famílies, ha estat la història la constructora del nostre país, de la seva llengua, de les seves tradicions i normes legals, de la manera que tenim de mirar i percebre el món que ens envolta.

Resulta  esfereïdor pensar que aquells que, en aquest moment de la nostra història, tenen a les seves mans el futur institucional de la nació catalana anorreïn, com pretenen,   els organismes  públics de recerca, recuperació i difusió de la nostra història com  és el cas del Centre d’Història Contemporània. Si algú vol conèixer quin ha estat la tasca duta, l’ajut a les investigacions sobre la nostra història, a les publicacions d’obres, només cal que segueixen aquest link:

http://www20.gencat.cat/docs/Departament_de_la_Vicepresidencia/0-WEB_AEC_CHCC/CHCC/Document/25_anys_llibre.pdf

Però més enllà de les dades, hi ha  l’objectiu,  la lluita que alguns romàntics mantenim encara per fer de la història de Catalunya una més de les palanques que la condueixin cap a la seva plenitud. Si, com molts entenem, com jo entenc,  un país és la seva gent d’avui arribada  en determinades condicions i amb una manera pròpia d’entendre el món, fruit de la  seva,  de  vegades gloriosa, sovint dissortada, història,  anul·lar la promoció dels estudis i la divulgació històrica des de les pròpies institucions d’autogovern significa renunciar a una bona part  dels fonaments que les sustenten com a representant de la  nació.

No sabria dir si qui renuncia a la seva història està condemnat  o no a repetir-la; el que sé de cert  és  que perd part de la seva font de  legitimitat, tal i com marca fins i tot  el nostre propi Estatut actual

El vot útil

Els catalans, o si més no alguns, tenen al llarg del temps transcorregut des de les primeres eleccions de 1977 un sistema de vot “intel·ligent”. Segons de quines   eleccions es tracti, i en funció de la correlació de forces empren  l’ anomenat “vot útil”.

Així a unes generals  vota  PSC    qui  a les catalanes  vota CiU, o es concentra el vot d’esquerres i progressista en el PSOE per evitar que guanyi el PP.

No criticaré les opcions de cada individu, només faltaria. Simplement m’agradaria posar damunt la taula les contradiccions d’aquest principi.

La primera, el seu caràcter conservador. Des d’un punt de vista nacional, un altre dia em referiré als aspectes socials, des d’un punt de vista nacional deia, provoca que el país no es mogui del marc institucional  en el que es troba, tot i que les enquestes  assenyalin a bastament  el creixement sociològic de l’independentisme i el sobiranisme. En comptes d’optar per aquestes opcions, o per qui defensa amb tots els ets i uts  aquest plantejament, el ciutadà  vota assenyadament allò que  considera unificador del vot en contra de, en comptes de cercar  l’augment del vot a favor de...

En segon lloc, és una opció que es basa principalment en l’autoengany.  Raonables com som, en general tenim tendència a pensar que l’altre també s’avindrà a raons si li podem explicar. Així, un bon pedagog  a Madrid  ens portarà un tracte just per que, certament,  tenim raó. Aquest autoengany  ha provocat que al llarg de més de 30 anys hàgim enviat a Madrid  persones d’indubtable vàlua, que van malbaratar el temps en  explicar a qui no vol escoltar. Si vull un representant a Madrid, no vull que faci pedagogia, que si després de 300 anys encara estem així, deu n’hi do. Vull que defensi aquest país i el porti on vulguin els seus ciutadans, lliurement, sobiranament. Prou hem anat a ballar l’aigua dels poderosos, i mireu com estem ara.

Finalment, condueix a una caricaturització de la política del país. El català, que  vota per conveniència i càlcul,   sembla més un  viatjant de betes i fils, amb tot el respecte que aquestes homes em mereixen, que no un ciutadà que vota amb la voluntat de voler el millor pel país, més enllà de la seva  factibilitat en aquest moment.

Car  el vot conseqüent, el votar amb el cap, sí, però també amb el cor, és l’únic vot que mou les societats i els pobles cap un futur millor.  Votar PP o CiU per convicció, no seré jo qui ho critiqui. Votar amb una calculadora a la mà, més enllà del que desitjaríem que fos el nostre país, lliure, pròsper, just, digne i gloriós, em sembla llençar el vot.

Etnicitat o historicitat

Fa uns dies vaig assistir a la presentació del llibre d’Alfred Bosch I ara què? I hi vaig escoltar una afirmació que em va deixar, si més no, corprès. Segons aquesta persona, el catalanisme estava  en un estat de salut envejable, més o menys venia a dir, mentre que en allò que s’havia de treballar estava la “catalanitat”.

Un que és de lletres,  valora en la seva justa mesura les paraules. Si més no ho intenta. Rere una afirmació d’aquestes la primera pregunta que em vaig formular era què feia jo, allà. Home, els meus cognoms no provenen precisament de Guifré el Pilós! D’altra banda, davant aquest concepte de catalanitat reivindicada, caldria definir què  hi entenem. No sé, fer castells, ballar sardanes, escoltar els Manel...

Si, per contra, la cosa anés a l’essència ètnica de la nació catalana, tindríem un problema, com és la determinació  del moment de  la foto fixa abans de la qual  s’és català, és dir, s’és dipositari  dels valors autèntics de la catalanitat. Aquesta es pot posar, diguem-ne al 1714, de manera que qualsevol ciutadà amb cognoms no directament  vinculats a homes i dones  previs a aquesta data, caldria que fessin un curset d’adaptació. O el 1914, o el 1931...vaja el camp és ampli. Tant ampli, com que parlar de Catalunya i la seva gent és parlar d’allaus de sangs noves que han contribuït a fer el país que ara tenim.

A mi, aquests concepte de catalanitat, espanyolitat, italianitat i similars em fan més por que una pedregada. És possible que un cop explicat  acabis per dir que val, no era tant greu, però així, en fred, com que fa esgarrifança.  Els que creiem que la Nació és un producte històric, que ha nascut,  s’ha mantingut i, si no la cuidem, pot desaparèixer, anem per tota una altra via. La  de reconèixer en els nostres conciutadans, vinguin d’on vinguin, la seva igualtat radical  en la tasca d’ajudar  a aixecar el país; persones, homes i dones, que han arribat, sovint pensant que venien a Espanya, però que amb el temps i  la nostra feina  silenciosa acabaran, com han acabat tantes i tantes onades immigratòries,per integrar el paisatge, construir el país, i defensar-lo.  Són companys de viatge, sovint ells mateixos ignorants d’aquesta circumstància, necessaris per al manteniment de la Nació, i als que no hem menester de   preguntar-los el cognom, és dir, l’origen. Perquè allò important no és d’on véns, sinó  on vols arribar. És el nacionalisme català inclusiu, que no pregunta per la religió ni les creences, sinó per la voluntat de construir dia a dia el nostre país.

Agressions físiques i no físiques.

Aquest darrer  12 d’octubre ha finalitzat a Catalunya amb una estàtua de Companys escapçada i, el què és més greu, amb una persona jove a l’hospital. Aquest persona   va ser atropellada per un zelós guardià de l’ensenya espanyola, que ell mateix havia col·locat a la porta de l’Ajuntament de Masquefa. Com a qüestió prèvia, i per tranquil·litzar els amics d’Intereconomia i similars, cal dir que la bandera no va patir danys. Segons les fonts consultades el seu estat, del drap acolorit vull dir,   continua sent tant bo o dolent com abans dels fets.

Respecte a l’altre incident, òbviament menor davant la magnitud del despropòsit de treure una bandera d’un  lloc en el que no havia d’estar, cal dir que l’actuació de l’edil de Masquefa demostra el tarannà d’una determinada concepció de les relacions socials. Enfront del parlem-ne, hi ha el veure qui la té més gran. De tal manera que al col·locar la bandera  el seu missatge , i més restant al seu vehicle, venia a ser un, a veure qui té  c.... de treure-la. És allò de, “pa xulo” jo, i si democràticament no assoleixo una majoria a la que li sembli bé que la bandera, aquesta o altra,  onegi, doncs sempre quedo jo com dipositari i garant dels sagrats valors espirituals de....què? La barbàrie, la espoliació, el genocidi... que  tot això i  més va ser el 12 d’octubre per uns  indígenes que havien descobert Amèrica molt abans del 1492.

Després hi ha l’escapçament del bust de Companys, i aquí em perdonareu,però penso que tenen raó. Finalment a Companys només el van afusellar, que és una manera light de tractar els catalans, i una rebaixa considerable, vaja, una mort de saldo, comparada amb  la del general Moragues. Aquests bons nois devien pensar, perquè encara que alguns els costi de creure, segur que pensen,  que si  a Moragues l’havien esquarterat, Companys no podia ser menys, i ells van posar el seu gra de sorra  traient-li el cap. Criatures. Que no veieu que tot és per una major dignificació de la figura del president màrtir?

I mentrestant, nosaltres, a veure-les venir i a barallar-nos per com es defensa  millor  Catalunya. Potser que, simplement, ens posem a defensar-la, no?

Llengua, identitat i democràcia.

Una de les coses que més m’ha  sobtat sempre del gènere humà, així en general, és la multiplicitat de respostes  que  hom dóna a  problemes semblants. Així, podem veure com  personalitats de mig món ploren per la desaparició d’espècies vegetals o animals a l’Amazònia, i en canvi assisteixen a les  desaparicions de les llengües  amb un posat, en aquest cas, plenament darwinista. Sobreviuen les més fortes.

Jo he tingut la sort de viure realitat idiomàtiques diverses, i us puc assegurar que si alguna vegada em surto de mare, no tenen cap influència els idiomes amb els que he conviscut i que m’han fet seu. Ben al contrari, m’han permès visualitzar i acceptar les diferències, i adonar-me que la mort d’un idioma és la mort d’una manera d’entendre el món, i no cal anar buscar exemples llunyans. Una paraula com a llet, és masculina en gallec; els gallecs tenim dos adverbis de present, i en canvi només  un passat, tant és que un fet succeeixi  fa deu minuts com dos mesos. Com que les paraules ens interpreten la realitat, gallecs i catalans observem la mateixa realitat però la interpretem diversament. I jo he  tingut la fortuna de poder accedir a totes dues interpretacions.

Certament,  tots dos idiomes m’han fet seu, més que no jo els he fet meus, perquè els idiomes t’integren en una realitat que ets tu dins un conjunt.  L’idioma no pot ser un dret individual perquè equivaldria a que els idiomes en realitat fossin soliloquis, parlar sol, vaja.  Las llengua parlada és un dret col·lectiu, que no cal ser imposat perquè en situacions de normalitat impregna la realitat que envolta  l’individu.

Però, i si la realitat ha estat artificialment modificada? Si el devenir històric ha imposat un idioma aliè al propi del país?

Aquest fet, l’existència de grups que parlin un idioma altre que el propi, no dóna a aquest idioma  la categoria d’idioma nacional. És una llengua, amb prou parlants per a ser respectada, i  ningú no ha de ser ni perseguit ni arraconat per parlar-lo, i que mereix, pel nombre de parlants, una consideració especial enfront d’altres llengües que també ara s’hi parlen.

 Però el país, d’idioma, només en té ú. No es pot considerar democràtic un estat que imposa, ni que sigui des dels tribunals, la fantasia de dos idiomes propis del país. Catalunya com a realitat nacional construïda al llarg de la història té un idioma, de la mateixa manera que Castella, que jo sàpiga,  només   en té el castellà. Considerar iguals en drets i  deures ambdós, pretendre il·legal o immoral o poc democràtica  la  intervenció en favor d’una de les llengües, quan sempre n’hi  ha hagut en favor de la imposició de l’espanyol, no deixa de ser condemnar la llengua feble a la mort en nom de la llibertat dels individus i  de la democràcia.

Tanmateix,  imagino aquests mateixos jutges del Suprem signant per garantir la permanència de no se sap quina espècie animal amenaçada.

Anar a Madrid? Sí a El Prado de visita.

Una de les qüestions que ens hem de plantejar sobre la funció de la política és, justament, la seva funció. Fas política amb la voluntat d’obtenir uns resultats que facin la vida dels teus conciutadans millor, o que et permetin assolir un ideal de  societat o de país.

En aquest sentit, i amb aquesta voluntat, ens presentem a les eleccions municipals, perquè  volem millor educació i seguretat, treballar en la mesura del possible per als més desafavorits, construir espais  públics de convivència entre els veïns... o ens presentem a les eleccions catalanes intentar estirar el més possible les engrunes d’autogovern que ens ha  prestat, que no donat, l’Estat Espanyol.

Tant en un cas com en l’altre, dediquem  esforços i esmercem diners amb la voluntat d’obtenir uns representants que portin,  en la mesura dels resultats, les nostres idees a bon port, que avancin en la construcció de la societat amb la somniem. Fins aquí, bé. Siguem més forts o més febles, amb millors o pitjors expectatives, hem d’intervenir, doncs el simple fet d’intervenir  ja dóna als ciutadans una aproximació a la imatge de la mena de país que volem bastir.

Ara parlem de les  eleccions espanyoles. Què anem a fer?

Propaganda? Vols dir? Qui escolta els debats, segueix els recorreguts de les lleis abans de la seva aprovació, de les esmenes que s’aproven o es refusen?

Consolidar l’autogovern? Esteu  de conya?

Avançar cap a la sobirania? Sí, clar, cal anar a la capital de la metròpoli perquè la colònia  guanyi  la seva independència, ves per on....

A més, teixir complicitats  a la Vila i Cort  no crec que sigui  un terme que respongui a la realitat. Podem teixir complicitats amb la posada damunt la taula de  circumstàncies desconegudes, i per aquest treball Europa és un lloc formidable. Ara, teixir complicitats a una Cambra com l’espanyola, els membres de la qual, amb excepcions comptades amb els dits de la mà, coneixen perfectament “la qüestió catalana” i la seva solució passa per  destruir la seva realitat nacional en nom d’una única  nació espanyola em sembla, si més no, ingenu.

Per això, perquè la llibertat nacional només pot néixer de la pròpia nació, proposo que ens plantegem, seriosament, si cal anar a Madrid. Ara, anar per anar, prefereixo el Mediterrani.

Junqueras, sobre la raó i el sentiment

Vaig assistir dimecres 20 a l’acte de presentació de la candidatura de l’Oriol Junqueras  a presidir Esquerra Republicana de Catalunya. L’acompanyaven la candidata  a secretaria general, Marta Rovira, i els que formaran part de la seva executiva, si així ho volen els militants de la formació republicana.

No entraré al debat de les formes, al caràcter  continuista o no de la candidatura, i  d’altres elements prou comentats els darrers dies. Vull destacar un fet, una crida que diu molt del coneixement de la  història de Junqueras, la seva apel·lació als sentiments com a motor de l’acció política.

Certament, voler restringir l’acció humana en societat a comportaments guiats per la raó és, si més no, ganes d’enganyar-nos.  Sovint, les nostres actuacions  col·lectives  actuen més des del vessant atàvic, irracional, o digueu-li com vulgueu, que no des del càlcul cartesià. Si  en matemàtiques no sempre dos més dos són quatre, en el camp de les ciències socials, pràcticament mai, i  entendre  que és així, que per molta racionalitat que  vulguem incorporar sempre resta un pòsit irracional en els comportaments  dels individus i dels pobles, vol dir  accedir a una part de la realitat i, per tant, avançar cap a poder donar  respostes  completes.

Ja a finals del segle dinou es plantejava la distinció entre raó i intuïció. La primera, ens  mostra les relacions entre les coses; la segona, el què les coses són. El coneixement real  de l'essència, dels éssers, no naixia llavors en la raó intel·lectiva. És, en paraules de Charles Péguy, una mena de coneixement interior al que de vegades accedim, de manera individual o col·lectiva. Sovint des d’un progressisme mal entès, hem volgut ignorar una part del coneixement, aquell que enfonsa les seves arrels en les personalitats construïdes per les generacions, arribades a cadascun de nosaltres per vies culturals, genètiques, del medi, tant és: allò realment important és  que ens n’impregnen inconscientment, i  fomenten certes fílies i fòbies, òbviament irracionals.

Com bé donava a entendre Junqueras, per molt que la llibertat de Catalunya beneficiï a tots, no tots la voldran, perquè els seus vincles amb l’altra nació són massa forts, i un raonament no els farà canviar. El cas contrari és igualment palès: fins i tot si Espanya fóra el millor dels estats i ens tractés amb la més   irreprotxable justícia, sempre ens grinyolaria alguna cosa, sempre sabríem que, finalment, no som encara amos de casa nostra.

Per aquesta, entre d’altres raons,  la pedagogia sobre el fet català o els treballs sobre  les balances fiscals, són bons com a arguments, i prou. Al final, és la vinculació afectiva a una o altra realitat nacional la que determinarà la llibertat o no de Catalunya.

Un debat, o un passatemps? La viabilitat econòmica d’una Catalunya independent

Hi ha debats i  despeses en informes que un no sap ben bé si tenen cap més sentit que obtenir uns guanys per part dels seus  promotors.

Un dels que més sovinteja  és el que tracta de la viabilitat econòmica de Catalunya. Jo  no sabria dir si és un  entreteniment per a diletants, que mentre es van donar la raó uns als altres no avancen ni un metre cap a la llibertat nacional, o si consideren que de debò és necessari.

Jo, que sóc de lletres, el tema dels números sempre m’espanta una mica. Si a les estadístiques els podem fer dir el què  vulguem, ja no us dic a les macro xifres. Sovint, per tant, el que faig es emprar una filosofia molt pròpia del país, la del sentit comú i  l’estudi comparat.

A veure. ¿Quants estudis sobre la viabilitat econòmica d’un nou estat  es van fer abans de la promulgació de la independència de Kosovo? Ja sé que amb aquesta pregunta em puc  picar els dits, i que en realitat algú em digui que  hi havia prèviament   desenes de tesis doctorals per mi desconegudes sobre aquests tema. Potser. Ara jo no en sentia gens a parlar-ne   quan  des del seu Parlament establien un nou status quo amb Sèrbia.

També m’agradaria saber els estudis, del mateix  tema,   previs a la independència d’Irlanda, per no començar ja amb  el reguitzell de països africans i  asiàtics. Ja m’imagino a Bolívar reunit amb tota una plèiade de saberuts pensadors discutint si proclamaven o no la independència de les colònies americanes, no fóra que no fossin econòmicament viables.

Ara també pot ser que aquests països fossin ja primeres potències econòmiques mundials, i és clar, la viabilitat se’ls pressuposava.

En el nostre cas, jo més aviat diria que es tracta d’una d’aquelles  feines que es fan per  justificar-se. O per acabar de convence’s. Jo no ho necessito. El meu país, el de la meva filla, i el que espero sigui dels meus néts, té un dret que no cal justificar per un pressupost, un PIB o una balança comercial. Té el dret que neix de la seva història, de la seva cultura, del seu dret   i  adquireix entitat política enfortides  amb la voluntat de la seva gent.

La resta, perdoneu, està bé  per a anar d’intel·lectual  ben informat, i poc més.

En defensa de la pluralitat

D’aquí a poc menys de tres mesos Esquerra Republicana de Catalunya celebrarà un Congrés en el que molts tenen, tenim, posades moltes expectatives. Un candidat  en concret sembla haver reunit al seu entorn  les febles il·lusions que quedaven encara entre la militància republicana. Els seus oponents van deixant mica en mica el camps lliure. Avui mateix, 7 de juliol, Joan Ridao es descartava, segons el seu cercle proper, i Carles Bonet no fa l’efecte que vagi molt més enllà de recollir els avals necessaris, i gràcies.

Així, doncs, pont de plata per en Junqueras?

De vegades, tot i que ara no estigui de moda, la història, i en Junqueras és historiador, demostra que les victòries fàcils sovint  són les menys profitoses. Seria molt llarg descriure el procés gràcies al qual ha aplegat  el seu nucli dur per a dirigir el partit. Sense entrar a valorar  les vàlues personals dels seus integrants, un fet sobta, a primer cop d’ull. De renovació més aviat poca.

Certament no hi són  els fins ara icones de les diverses famílies que han dirigit el partit des del congrés de Lleida, però hi són els números dos, de manera que es pot donar el cas que hi hagi un president nou, amb un equip  responsable per acció o omissió dels errors del partit els darrers anys.  No  hi haurà oposició interna, probablement, però aleshores tampoc debat. I que em perdonin, però quan jo parlo amb un que pensa com jo no hi ha debat;  és la confrontació d’idees i projectes amb el diferent  allò que genera riquesa,   possibilita nous lideratges, amplia la base social, obre la porta a sensibilitats plurals.

ERC té uns principis programàtics que tots acceptem a l’entrar a militar. Creiem en la llibertat nacional de Catalunya, que ha de  desembocar en la seva constitució en estat independent; creiem en la defensa dels sectors populars; som una esquerra no marxista; defensem els drets de les dones, de les minories, la inclusió social, la tolerància, la laïcitat, un Estat del benestar que sigui el patrimoni de qui no té res... Són aquests els mínims amb els que tots formen part d’aquest partit, però a partir d’aquests mínims, ha d’haver un debat lliure, sense pors de ser arraconat per pensar diferent, que ens condueixi cap un partit amb una acció homogènia que neixi d’un conjunt heterogeni.

Per aquest motiu, perquè he nascut i crec en un país  plural,  perquè no  entendria una Esquerra Republicana de Catalunya monolítica i perquè  estic en contra del pensament únic  i de les candidatures úniques, donaré  el meu aval a la candidatura de Carles Bonet. Que no implica que el voti, que no el votaré. Però ha de tenir el dret, com qualsevol militat d’Esquerra Republicana de Catalunya, a explicar el seu projecte.

El temps de l'acció

Hi ha vegades que per damunt de tot el que s’imposa és l’acció, encara que aquesta pugui semblar agosarada, eixelebrada o fora de lloc i moment. Perquè el que realment mata les ideologies, les il·lusions col·lectives més enllà del presentisme sovint egoista de  cadascun de nosaltres, és la immobilitat.

Remoure consciències ni  que sigui des de l’error permet visualitzar les forces amagades, els ciutadans que  esperen per dir la seva, tots aquells que  es volen implicar en qualsevol mena d’acció col·lectiva però no volen  donar el primer pas. En aquests temps de “democràcia”, hi  ha una  por que planeja sobre el pensament, i una boira que ens impedeix veure més enllà de la doctrina única, una mena de  compendi que dóna resposta a totes les preguntes. I si no hi ha resposta , la conclusió de la doctrina oficial és que el dubte no té raó de ser-hi.  

Un dels grans avantatges de l’ofici d’historiar és la relativització del present. Al llarg del temps sempre hi ha hagut discursos únics, atzucacs,  situacions  de direcció obligatòria...i a la fi, les alternatives a llarg termini han estat les que les societats en cada moment han escollit, tot i que de vegades no havien estat ni formulades prèviament.

Agafem una de les grans doctrines finalistes, el marxisme. Qui l’havia de dir  a Marx en què esdevindrien les socialdemocràcies nòrdiques, o que la revolució es faria a Rússia? Ancorat en un pensament jueu de  camí lineal, en comptes del temps circular mediterrani, el seu discurs finalista ha afavorit moltes conquestes socials, ha enriquit molts discursos, però finalment jo diria que no ha arribat el Messies.

Per això en moments com l’actual en el què semblaria que no hi ha  sortida, cal actuar. Ja reflexionarem, quan sigui el moment. Cal  obligar a la presa de decisions, la declaració de la independència, a la defensa dels drets de les classes populars perquè sí, perquè més enllà de disquisicions economicistes, és just...cal reconquerir un espai ètic republicà, sense pamflets al darrere, anar posant fonaments encara que no tinguem els plànols de la casa. I mentre ho fem, gairebé com si fóra un miracle laic, veurem que no estem sols.

L'anorreament de la història

Fa unes setmanes uns amics  van  presentar un escrit denunciant la possible desaparició del Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Aquesta setmana he entrat al projecte de pressupostos de  la Generalitat de Catalunya per l’any 2011, i no he pogut deixar de contactar amb qui coneixia, ni que fóra d’oïdes per  intentar aturar  la seva desaparició pràctica. Els pitjors auguris van quedar confirmats al projecte de comptes públics. La dotació diferenciada a aquest organisme és d’uns 92.000€, és a dir, no arriba ni per a pagar les  imprescindibles subscripcions a les revistes del seu àmbit material i adquirir una part de la producció bibliogràfica sobre Catalunya als segles dinou i vint.

Sabent el peu que calcen  els qui dirigeixen  les deus ideològiques de CiU, un ja esperava un cop a la història del nostre país. El que no podia sospitar ni en el meu pitjor malson és que directament  la volguessin anorrear. Però té la seva lògica.

Per a un país l’estudi i el coneixement de la seva història  fonamenta el seu present i  impulsa el seu futur. Les nacions, amb o sense estat, són un producte històric,  no una mena de presència  eterna. Es formen i es destrueixen  gràcies a esdeveniments protagonitzats per persones, del propi país o alienes, amb els seus èxits i fracassos, en un periple  fet com les travesses de les muntanyes: de vegades lineals, de vegades amb retrocessos per buscar una millor via, de vegades amb aturades per  agafar empenta o situar-nos  en el medi.

Un país sense història no existeix, deixem-nos de romanços. Fins i tot diria, com Renan, no tant que calgui falsejar la pròpia història, sinó més aviat avataritzar-la, difuminar els trets dels protagonistes. Un, per exemple, no  farà la descripció de Jaume I anant a l’excusat, però si vol ser un historiador seriós tampoc no el convertirà en un Déu.

La història a més, es permet adonar-nos que no  hi ha mai una única sortida. Al llarg dels segles, el nostre  país ha enfrontat diverses crisis i ha apostat  en favor d’una  o una altra  sortida, i   millor o pitjor el país ha sobreviscut.  I aquí estem. Per això, en moments com l’actual en què ens volen convèncer de la inexistència d’alternatives, del discurs únic per a sortir d’aquesta crisi o d’aquest marc institucional, la història és un company de viatge incòmode. 

La qüestió nacional o la qüestió social. Un dilema fals.

Sembla que dins l’independentisme d’ERC, vull creure que realment tots en som, es planteja sempre un dilema, al meu entendre, absurd en aquests moments. En fer política des de ERC què cal prioritzar? Una política d’esquerres o el vessant nacional?

Aquest dubte es podria plantejar en moments de bonança, quan els beneficis,  que tot i l’espoli,  tenien els comptes públics permetia  maquillar  la realitat. Ara, això ja no és  possible.

En aquests moments, els que de debò ens sentim  amb consciència social  no podem plantejar-nos cap dubte. Només la capacitat de gestionar els nostres propis recursos pot conduir a la creació d’un estat del benestar que no estigui subjecte  al caprici dels governs, catalans òbviament. I això passa per la independència.

No dic amb això que els càrrecs electes en la seva política del dia a dia ignorin  la possibilitat d’obtenir millores socials, o si més no, de parar el cop que el Govern dels Millors està donant  a l’Estat del Benestar. Cada dia la gent ha de menjar, va a la seva feina, intenta tirar endavant els seus estudis...i per tant,  hem de treballar per aquest dia a dia. Ara, plantejar opcions estratègiques que no tinguin com a  finalitat la independència i la gestió dels propis recursos  a mitjà termini, promoure enteses amb una esquerra espanyolista que no veu cap més marc que la Constitució Espanyola i  la seva legalitat, és enganyar la ciutadania  mirant d’enganyar-nos nosaltres mateixos. 

Cap a on i com

Davant la perspectiva de canvi de direcció  i amb un  congrés a les envistes, un no es pot estar de reflexionar sobre ERC, el seu tarannà i sobretot, sobre la seva identitat profunda.

Cal destacar en primer lloc que ERC és un  partit que, només amb una actuació medianament coherent i amb un full de ruta   entenedor, pot capgirar els resultats electorals, potser no per guanyar unes eleccions demà , però sí per a recuperar un pes decisiu a les institucions del país.

Un actitud coherent és respectar la voluntat dels teus votants, no forçant pactes que ni tant sols  es plasmen per escrit. Ser coherent vol dir actuar,   ignorant de l’Estat espanyol, no promoure lleis com la de consultes que només serveix per fer volar coloms. Ser coherent és identificar un objecte social propi, i no perdre’ns en pactes a Madrid que no ens porten a enlloc.

Tenir un full de ruta és decidir els passos cap a la Independència. Promoure campanyes  de desacatament des de les institucions contra tota norma que no hagi eixit de les Institucions catalanes. Deixar de plorar els diners robats i estructurar una fiscalitat pròpia. Ajudar a qui no  vol acatar sentències que ataquin el nostre país, siguin del tribunal espanyol que siguin. Defensar un model de recurs que vegi Brussel·les com el Tribunal  en alçada, i no els tribunals de l’Estat. I explicar que la  política social que defensem només serà possible amb un Estat  propi que gestioni els seus recursos.

El problema rau en què  molts dels seus potencials votants es pregunten, i vist el passat recent penso que amb raó, si accedir a les institucions té algun sentit més enllà del fet en si. Allò que dèiem,  volem la cadira per fer o per seure?

No vull ser injust, i certament hi ha persones que han esmerçat hores, esforços i talent en servir als ciutadans des dels llocs que han ocupat. Resulta una veritat més evident en el cas municipal.  Per això, per la feina d’aquestes persones, i no per les sigles, vinculades més a la direcció nacional del partit, hem mantingut el nostre  pes al territori.

Un cop fet aquest incís, que em semblava de justícia,  la realitat dels darrers dies no invita precisament a l’optimisme.  A la política, i sembla que alguns no ho entenen o no ho velen entendre, la forma sovint és el fons. Llavors, quina interpretació es pot fer de l’actitud d’un secretari general dimitit que planteja un acord de cara a les eleccions espanyoles amb ICV? Hi ha una opció estratègica, quan  el president havia  assegurat que no se’n prendria cap amb la direcció  en funcions? O només el desig de mantenir un escó? Perquè el que importa no  és  el què jo opini, un entre 7 milions de ciutadans. És la imatge transmesa.

Aquestes actituds, impròpies a les portes del Congrés i el canvi de direcció, provoquen un allunyament dels pocs que encara ens restaven fidels. Sovint militar a un partit, ni  que sigui laic, demana un punt de fe,però ostres, tant!

I si les actuacions no són coherents, no parlem del full de ruta. Encara estem discutint si primer el país o  el vessant social.

I totes aquestes actuacions no em preocuparien si no fóra per una altra de les característiques de la darrera etapa d’ERC. Som l’únic partit que no en té, de  corrents interns. Nosaltres tot ho arreglem amb escissions. Per dir-lo gràficament, ens apareix un gra i ens amputem el braç...que com a tractament em sembla un xic agressiu. Si algú llegeix aquestes darreres  línies respondrà de dues maneres, a saber: si pertany al grup dels que han  quedat, dirà que els altres no eren demòcrates i no varen acceptar el resultat del Congrés anterior; si pertany al grup dels que han marxat, diran que la direcció no era demòcrata i no els van permetre ni respirar dins l’organització. Resumint, tots són tant demòcrates que són incapaços de conviure-hi.

Coherència? Voleu dir?

Poques hores després de les eleccions municipals, el Govern de Catalunya ha pres dues decisions importants, a saber:
Una nova retallada als funcionaris.
L'anunci que els pressupostos 2011 estaran per al 31 de maig damunt la taula del Consell Executiu.
A mi tot aquest moviment no  em pren per sorpresa, simplement em sobta que  es faci d'una manera tant descarada. Fa temps que resulta evident que la crisi ha estat un fantàstic argument per un canvi de model social. Podem vestir la núvia com vulguem, però finalment el que hi ha al darrera de tot és la voluntat de trencar un estat de coses, és a dir, siguem clars,  l'Estat del Benestar, en benefici d'una societat liberal de cuny vuitcentista.
A l'alliberar a l'Estat, en el nostre cas la Generalitat,  de la tasca de proporcionar al ciutadans les escoles, hospitals, assistència domiciliària que   havien guanyat al llarg de generacions, es deixa en mans de les iniciatives privades, és a dir, mútues sanitàries, escoles privades, Càritas etc., una funció assistencial  imprescindible en els moments actuals, però que no s'adiu  gaire amb el pensament dels nostre governants actuals. I no és una crítica, és una constatació.
Al costat d'això, i un cop es deixen perdre no sé quants milions dels impostos de successions i donacions, es retallen més encara les retribucions dels funcionaris, els dolents de la pel·licula, com sempre. L'estalvi que representarà serà, aproximadament el 5% del que la Generalitat no ingressarà pels impostos que vol suprimir. Però clar, no  podem deixar de banda que sempre estarà millor mirat qui ha tingut, té i tindrà, que no els que, simplement, posem cada en dia en marxa les institucions i els serveis públics del nostre país.

La crisi del pal de paller

Les eleccions municipals del 22 de maig de 2011 han vingut a confirmar la crisi del projecte  actual d’Esquerra, i ho ha fet, al meu entendre, sense matisos. Després d’anys de lluites caïnites a l’interior de l’organització, de pèrdues  d’electors, i de malfiança envers els seus discursos del seu  públic potencial, cal una profunda reflexió que ha de partir, en primer lloc de l’assumpció de responsabilitats.

Ja vaig comentar  després de les eleccions autonòmiques de la tardor passada que no es tractava d’un fet puntual. Fa no gaire en un altre article reflexionava sobre la possible confusió entre  la consolidació d’una massa crítica  estable, i l’error que podia significar vincular aquest concepte a una operació més o menys planificada de màrqueting polític. Ara convé deixar la ferida al descobert per guarir-la de manera més ràpida, tot i que, lamentablement, també més dolorosa.

Caldria preguntar-nos tots plegats, més que no pas  quin ha estat el primer error,  perquè ara continuem  llançant discursos equívocs.  M’ha sobtat llegir reflexions fent referència a un cicle polític,  i em permeto discrepar obertament. Un cicle polític pot marcar unes tendències. El que ha patit Esquerra Republicana de Catalunya a les dues darreres conteses electorals ha estat  una ensulsiada. Davant un cicle electoral no es perd  el 50% dels votants, més de la meitat de la representació al Parlament, la presència  republicana a Lleida, Tarragona, Girona... es passa de quatre representants a dos, en realitat un, a la capital del país. Això, no és un cicle, això no és una febrada. Més aviat es tracta d’una ferida que si no cauteritzem degudament pot deixar  ERC en estat de coma.

És ben cert que el discurs de Josep Huguet  a Cronica.cat el mateix 23 de maig introdueix certs aspectes de reflexió serena que poden ser una guia per a sortir de l’actual atzucac. Els més de 1400 regidors i regidores d'Esquerra, escriu l’ex conseller, , les alcaldies nombroses que obtindrem malgrat tot a comarques i la pujada de la CUPS en algunes ciutats on han ocupat l'espai social abandonat per ERC, només fan que confirmar que allà on hi ha hagut implicació social, no ens hem centrat només en la política institucional i s'ha sabut aglutinar a la millor gent que van des del centre fins a l'esquerra jove i alternativa s'ha resistit i fins i tot pujat. On no s'ha fet aquesta feina s'ha perdut.

Però també n’és ben cert que en tot discurs  cal identificar a l’emissor   i ser conscients que no valen només  les bones propostes. També cal disposar de la credibilitat i la confiança per dur-les a la pràctica, i en aquest moment ERC ha de fer un moviment complex, delicat i imprescindible.  No poden estar al davant de la nova direcció que surti del proper Congrés de la tardor qui ha tingut responsabilitat  en la deriva i la crisi, primer de militants,  i ara de resultats electorals. I hem de ser capaços de canviar estratègies, imatge i praxis política, sense malbaratar  l’experiència acumulada al llarg dels anys. El canvi, per molt dràstic que sigui, no pot significar immolar i oblidar. El canvi ha de comportar la digestió dolorosa dels errors comesos, la  recuperació dels trets que hem perdut pel camí, i el reciclatge de les experiències viscudes.

A diferència en aquest cas de Joan Puigcercós en el seu discurs d’avui, no faig esment de l’independentisme i el progressisme, com tampoc de la laïcitat o l’aposta en favor de les classes populars del país. Per selecció natural,  qui no accepta aquests elements ja no està en ERC. 

Aquest diumenge se celebren eleccions municipals, i de nou els catalans hem de manifestar-nos  respecte a aspectes que estan molt més enllà de l’objecte concret de la convocatòria electoral.

Per acabar de donar morbo a la jornada el Molt Honorable Sr. Artur Mas i Gavarró, per desqualificar aquesta gent que  surt al carrer, ens apareix amb referències a la majoria silenciosa,que segons ell,  aprova la seva política de retallades. Carai! Ves per on ara té  poder endevinatori!!!

Mira que hi havia maneres de dir que no tot és la gernació que surt al carrer, que hi ha estudis, enquestes, observatoris de comportaments socials, vaja, hagués pogut vestir-lo amb  tota  una altra indumentària que fes l’afirmació més creïble, o si més no, més políticament correcta. Desqualificar als que surten al carrer en nom dels que no hi surten ve a ser com dir que si  300.000 catalans  festegen els triomfs del Barça, en realitat els altres 6 milions set-cents mil són del Madrid o de l’Espanyol!!!!

A més, què poc original!. Aquest ha estat sempre el recurs de la dreta més carrinclona, i més cavernícola, i que em perdoni. No sé, jo esperava quelcom més de l’excel·lència que s’havia instal·lat al Palau de la Generalitat, més quan disposen d’un tank d’idees tan poderós com la fundació CatDem. Que no sé si no estarà  afectada també per les retallades...

 Però més enllà dels resultats a curt termini, els catalans ens juguem no el futur, sinó la sortida a una crisi. Els ajuntaments sempre han estat el referent de les polítiques més properes al ciutadà. Donar la clau del govern de Barcelona a la dreta, en aquest cas  a CiU vol dir no només renunciar a les  conquestes de l’estat del benestar. Significa ajornar fins no sabem quan la possibilitat  que Barcelona esdevingui, finalment, el que és in pectore, capital de nació i, esperem, a no trigar molt d’Estat.

La resta són  excuses de mal pagador. Davant la manca de programa, només ens ofereixen l’avorriment, el canvi perquè ara em toca, no per  que sigui la  millor alternativa. Tant els és Barcelona, o qualsevol altre ciutat o poble del Principat. Per assolir el seu Govern, per recuperar  la finca que  els ha estat presa,  accepten fins   llançar-se en braços de qui ha  sotmès i denigrat aquesta terra,aquest país que és   la gent que cada dia el construeix des de, en aquest cas sí, el silenci humil de  la feina callada. I és pena veure tant convergent de bona fe esperant que els seus dirigent donin d'una vegada el pas, sense complexes.

A favor de la memòria

Allò que realment diferencia els homes, com a éssers racionals, de la resta dels animals és la memòria. Per això, la primera acció dels governs reaccionaris és negar la història, o, si això no és possible,  inventar-la. En certs casos fins i tot amb un rerefons filosòfic  d’alçada. Seria el cas del pensador francès Renan que escrivia que una de les característiques  bàsiques per al nacionalisme era mentir sobre la pròpia història.

Actualment assistim a un procés de reconstrucció de la història de Catalunya esfereïdor. Professionals que han dedicat una bona part de la seva activitat a l’estudi de la història del país, un no sap per quins set sous, posen la seva  inqüestionable vàlua intel·lectual al servei  dels nous inquilins del Palau de la Generalitat. Si ens deixem portar per les seves argumentacions, i com que segons ells   la història no va més enllà de l’any 2010, a Catalunya un Govern d’esquerres   ha estat a punt d’enfonsar el país en una crisi sense precedents. El col·lapse, diuen.

Jo al tripartit el criticaria per moltes coses. Per no  plantar-se davant Madrid quan va tenir lloc la primera  retallada  de l’estatut, amb la complicitat d’un  pacte nocturn entre Mas i Zapatero, el que passa és que això és història anterior el 2010 i ja no toca. El criticaria per no aprofundir en les polítiques socials, amb molta més inversió de diners. El criticaria per no aprofundir  en la construcció real d’un Estat català, amb l’enfortiment de la presència a l’exterior, amb la visualització d’una realitat política sotmesa. Probablement per no haver gestionat bé els ajuts i les subvencions, per haver confiat massa en el govern de Madrid, en resum,per moltes coses que, des dels tres partits, al meu entendre, no s’han fet bé;  però només  el criticaria en qüestions de dèficit si la despesa  hagués estat superior al que el país genera, i fins ara, això, no ha passat.

Quin és el volum d’impostos que generem els catalans? Quina part d’aquests són  gestionats per les nostres Institucions? Els anys del tripartit, quin ha estat el volum en milions d’euros que han sortit de Catalunya i no han retornat? Aquest volum, cobreix  el dèficit de la Generalitat, o tot i així, es mantindria el dèficit?

Com que sóc de lletres, agrairia una resposta.

Mentrestant em fa l’efecte que , com sempre, les dretes catalanes juguen al caïnisme, i prefereixen traslladar  el pes de la crisi als més febles, en comptes d’enfrontar-se al poderós. 


Nota: Gràfic tret del blog de Miquel Quintana.  

Bo, i sobretot real, despulladament real!

Gràcies Oriol!
http://in.directe.cat/oriol-junqueras/blog/5837/si-lestat-no-formes-part-de-la-ue-bildu-shauria-pogut-presentar

14 de maig 2011

El Govern dels millors s’ha afartat de dir-nos que  la caixa està buida i que, tal i com  ha deixat l’economia el Tripartit, encara bo que es poden anar pagant els sous dels funcionaris, dels que anem quedant.   Jo sóc de lletres, i de números no entenc gaire, però si tant greu és la situació, com és que no han presentat els pressupostos encara? Si tan delicada era la situació, vols dir que no  l’agreuja la provisionalitat en la que s’han instal·lat?

El cert és que, rere les excuses, està una vocació  de modificar tot un estat de coses que, any rere any, generació rere generació, les classes populars han anat bastint. Per aquests senyors  l’estat del benestar és un llast del període sense història anterior a la seva arribada al poder. Un peatge a pagar per quedar bé i mantenir captiu el vot de la gent assenyada. En realitat no els agrada, no l’entenen, perquè mai no els ha calgut  d’emprar els seus serveis venint d’on vénen, i moltes  vegades veiem la necessitat   de les coses a partir de la pròpia experiència.

Quina falta fa l’estat del benestar a qui sempre ho ha tingut tot?

Al  seu model de societat, el que  ens volen col·locar ni que sigui  amb calçador,   el que prevalen  són els grans interessos privats, no el petit comerç òbviament, les grans multinacionals, la sanitat i l’escola privades, una administració  migrada, un estat del benestar reduït a les col·lectes del Domund, però no tenen el valor de dir-ho   sense embuts.  En comptes d’això posposen  els pressupostos al 23 de maig, passades les eleccions, en un gest de cinisme  polític o  d’irresponsabilitat, i no sabria quina de les dues opcions és  pitjor.

El 14 de maig els ciutadans tenim  la possibilitat de dir a aquests senyors que ja n’hi ha prou. I espero que tots i totes hi siguem al carrer, mostrant que no ens creiem  el seu conte de por.  Però  que no ens passi com amb la gran manifestació del 10 de juliol.  Un gran clam independentista i al final, va i guanya  Convergència i Unió...

Primer de maig

Avui és primer de maig. Una data especialment significativa pels que creiem que una societat més justa és possible. Potser qui  hagi  entrat al meu  blog pensi que la qüestió nacional és un eix de reflexió que n’exclou d’altres.  Greu error. Entendre un país sense gent  és  una entel·lèquia. Un  país, una nació és  la gent, les persones... i  per tant el conjunt de generacions que una rere  l’altra han creat un model de societat.

Sovint, perquè la història és un company de viatge incòmode, ens pensem que estem  on estem per una mena d’encanteri.  Estem on estem, i gaudim dels “privilegis” que gaudim,  gràcies al sofriment i la mort de moltes persones  que van viure abans que nosaltres.

Més enllà dels màrtirs de Xicago, o les dones cremades vives que van donar lloc al 8 de març com a efemèride,  generacions de treballadors van ser protagonistes de lluites sovint silencioses, i sempre silenciades, que van permetre que a Catalunya gaudíssim d’això que anomenem estat del benestar. No es tracta, en contra del què el govern dels millors ens vol fer creure, d’unes fites assolides en base a la bona fe de no se sap ben bé qui. Van ser assoliments tenaços, fràgils, consolidats en  la lluita sorda i constant, que en diria Raimon.

Ara ens vénen amb romanços, amb la voluntat   pregona de fer-nos passar bous per bèsties  grosses, com si  les baixes per malaltia, les vuit hores, les vacances pagades, el dret a una jubilació digna...haguessin nascut com els bolets, per una mena de miracle cíclic. Ara pretenen que les persones retrocedeixin fins a ser, com al segle dinou, només  mercaderia.

A Catalunya, on la lluita dels treballadors va  instaurar la jornada de vuit hores, després  de la vaga de la Canadenca, sabem bé del que se’ns parla quan  surt el concepte d’estat del benestar. Morts, presos, represaliats. Si ara, per una crisi provocada pels  grans grups financers mundials, hem de renunciar a allò que tant ens va costar aconseguir, i n'acceptem, de renunciar-hi,  potser tinguem el govern que ens mereixem.

Nou llibre

Perquè la història finalment la fan les persones. En homenatge als resistents i a les vídues del 1714, i especialment a Magdalena Giralt, vídua del general Moragues.

Convergència i la fletxa de Guillem Tell

Quan era una mica més jove que ara, un professor ens va explicar com, hipotèticament, la fletxa de Guillem Tell encara no havia arribat a la poma. Quan la fletxa surt de l’arc, ens deia, ha de recórrer la meitat del camí fins la poma, després la meitat de la meitat i així fins l’infinit. De manera que una fletxa que hagués sortit el segle XII encara estaria  fent una meitat de les infinites a recórrer. Aquest ve a ser, si fa no fa, el discurs de Convergència cap a la llibertat de Catalunya.

Primer un Estatut assenyat, no sigui que s’enfadessin els militars franquistes; després la política de la “pedagogia”, i, per no cansar al lector, ara  el dret a decidir a terminis, com si ens volguéssim comprar un cotxe o  un apartament. En resum, marejar la perdiu fins que la pobre bèstia no sàpiga si és perdiu o pollastre posat a dieta.

A la pràctica, quina és respecte al país la política de Convergència? I ho pregunto innocentment. Potser volen que siguem una regió amb autonomia financera, una Nació  incomplerta, o un poti-poti d’ambdues coses. O simplement s’apliquen el conte de la fletxa de Guillem Tell i pensen que, com que el seu recorregut és infinit, sempre estaran a temps de prendre  d’una vegades per totes una posició clara, i així poder saber la resta si són carn o peix.

El que passa és que a Catalunya la filosofia triomfant  ha estat sempre la del sentit comú, que diu que la fletxa arribarà segur, i millor que no t’agafi pel  mig.

Independentisme conseqüent

El nostre actual Govern, no ens enganyem, està fent prou mèrits per que els catalans li munten un bon pollastre. No sabria dir si una vaga general, una insubmissió o una vaga de fam col·lectiva abans que sigui ell qui ens faci passar gana.
Dit això, per tal que  ningú no  m'imputi cap pecat de convergencionisme,  no em puc estar de protestar davant  els suposats controls del pressupost de Catalunya, en la part de despesa social i sanitària, per part de la Sra. Pajin. En aquesta situació de crisi, com en situacions de bonança, és dins el país on s'ha de resoldre el problema. No em serveix que ningú de Madrid, per molt Govern que sigui, es  permeti  fiscalitzar el Govern que els catalans ens hem donat. Si el Govern de l'Estat té alguna preocupació sobre la situació econòmica de Catalunya, que ens retorni els diners que any rere any ens espolia. Sobre els nostres governants, i com posar-los al seu lloc si toca, ja som prou grandets per dir la nostra sense que ningú de fora ens hagi d'"ajudar".

Els blogs on he publicat

Un recull dels meus darrers articles a araponent.cat
I aquí els de  directe.cat