Quan era una mica més jove que ara, un professor ens va explicar com, hipotèticament, la fletxa de Guillem Tell encara no havia arribat a la poma. Quan la fletxa surt de l’arc, ens deia, ha de recórrer la meitat del camí fins la poma, després la meitat de la meitat i així fins l’infinit. De manera que una fletxa que hagués sortit el segle XII encara estaria fent una meitat de les infinites a recórrer. Aquest ve a ser, si fa no fa, el discurs de Convergència cap a la llibertat de Catalunya.
Primer un Estatut assenyat, no sigui que s’enfadessin els militars franquistes; després la política de la “pedagogia”, i, per no cansar al lector, ara el dret a decidir a terminis, com si ens volguéssim comprar un cotxe o un apartament. En resum, marejar la perdiu fins que la pobre bèstia no sàpiga si és perdiu o pollastre posat a dieta.
A la pràctica, quina és respecte al país la política de Convergència? I ho pregunto innocentment. Potser volen que siguem una regió amb autonomia financera, una Nació incomplerta, o un poti-poti d’ambdues coses. O simplement s’apliquen el conte de la fletxa de Guillem Tell i pensen que, com que el seu recorregut és infinit, sempre estaran a temps de prendre d’una vegades per totes una posició clara, i així poder saber la resta si són carn o peix.
El que passa és que a Catalunya la filosofia triomfant ha estat sempre la del sentit comú, que diu que la fletxa arribarà segur, i millor que no t’agafi pel mig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada