Primavera de 1720. Algun indret a prop de Sort
Va apartar la mirada del foc i la va clavar en l’home que esperava palplantat al seu davant.
- I bé? Ha estat ell?
- Si Pere, va ser ell, no hi ha cap dubte. Ens va veure venir i va avisar els borbònics...
- Viu lluny d’aquí?
- No, tot just al turó del davant, i va mostrar amb el braç estès la muntanya que es besllumava entre els arbres. Gairebé al costat del rierol , en aquell mas de pedra.
L’home va restar en silenci. Pensava. Més aviat duia la seva imaginació temps enrere, quan totes les decisions eren fàcils. Quan sabies qui era amic i qui enemic. Qui et donaria aixopluc i qui avisaria les tropes borbòniques...Ara tot era més complicat.
- És un botifler? Viu sol?
- Té dona i una filla, i ni sé si és botifler ni m’importa. Pere, per la seva culpa el Mateu i el Peus Plans ja no hi són!
Al final, va pensar, potser tot quedava reduït a això. Tu em delates i, si sobrevisc, jo et mato. Fa no gaire, la decisió hagués estat fàcil de prendre. Separada la gent entre els qui defensaven un rei i una terra, i els que havien escollit una altra fidelitat, una altra Corona. I avui? Perquè ens delaten ? Per diners, per por? Potser simplement per fer-se perdonar un passat, potser per que no li cremin la casa i els camps, potser perquè volen viure, només això...
No abans era més fàcil. Abans, no fa tant, érem un exèrcit, defensaven una bandera, unes constitucions. Ara què som? Quatre arreplegats que fugen i s’amaguen, sempre temorencs de ser caçats, de ser presos o morts.
- Deixeu-lo, i prepareu les coses per marxar demà a trenc d’alba. No en farem cap vídua més...
Sí, prou vídues i orfes tenia ja la terra. I uns quants els havia creat ell. En moments com aquell, en que calia determinar sobre la vida i la mort d’algun, no podia resistir el remolí de pensaments que fluïen, desordenadament, al seu cap, mesclant gloria i desfeta, mort i mort, finalment. La diferència estava només en la roba dels morts. Si d’un color, amics, si de l’altre, enemics. Dels primers havien hagut d’enterrar uns quants, els ploraven i juraven venjança davant els cossos encara calents. Però si li demanessin el nombre exacte, no el sabria. Cent, dos-cents... i els que van caure presos? I els que van voler tornar al tros i van ser traïts i lliurats per a ser escarnits i morts en públic?
Dels segons, procuraven no fixar el rostre a la seva memòria, ignorar-los, però no era fàcil. De vegades, i més darrerament, entre els morts dels altres hi reconeixien rostres, homes que havien estat amics, coneguts amb qui havien negociat la venda de llenya o la compra d’un garrí... I era difícil atribuir-los, com havien fet amb els francesos, ànimes de diable, manca de cor, estultícia, perversitat. No deixaven d’haver estat els seus veïns.
Mentre els pensaments anaven i venien, amb la vista perduda en els pocs homes que restaven al seu costat, mentre traginaven armes i queviures per aixecar el campament, un somriure li va estirar els llavis. Podien estar-ne orgullosos, va pensar sorneguer, pocs poden dir que han estat venuts dos vegades en tant poc temps per senyors de tant alta posició...
No havien estat ni dues hores de son. Es calçà les botes i s’ajustà l’espasa. Va mirar en derredor buscant algú amb la mirada. Miquel!!, va cridar un cop el trobà.
Un home ni jove ni vell, amb els ulls enrojolits de dormir poc o gens, se li va atansar.
- Has vist la Senyora?
- Bé Pere, si i no. La vaig veure i vaig poder parlar-hi, però ella estava i no estava. Havia tornat al capvespre de Barcelona, trasbalsada com sempre que fa aquest viatge, i vam creuar dos o tres paraules, no tenia esma per a res. He pogut parlar més estona amb la seva minyona. M’ha explicat que havien marxat a Barcelona feia una setmana i hi havien romàs a casa d’uns coneguts, amb la precaució que no es fessin veure gaire pel carrer. Divendres passat va anar a parlar amb el capità General, però de nou la van fer esperar dues hores per ser atesa per un secretari. I total per res. De nou li van denegar. No sé què volen, Pere, tenir el cap allà per sempre, però si ja no queda carn, si no se’l coneix... Em va dir la minyona que va insistir de nou fins que la va acompanyar al Pla de Palau, a veure la gàbia de ferro i el cap, i que quan es va posar al davant, li va agafar la mà i de tant que li va prémer li va semblar que li trencaria. Això sí, ningú no va poder veure ni una llàgrima. Van resar en silenci, i van marxar, el cap alt. Va ser al quedar a soles que es va desfer en plors. A sobre, a l’arribar a Sort, una mica abans de ca seva, va saber que li prenien les quatre possessions que encara no l’havien requisat. Va anar a veure l’oficial reial i li va lliurar un collar que duia a la butxaca , amb un encàrrec. Aquest collar, va dir sense aixecar la veu, pertanyia al meu marit. Doneu-li al Rei, i digueu-li a Sa Magestat que tal i com m’han tornat el seu cos, no el pot lluir.
