Els fils comuns de l’existència. En defensa de la irracionalitat.

Hi ha paraules que el temps ha denigrat, sovint de manera injusta. Rovira i Virgili va haver de canviar el títol d’una obra en fer la reimpressió, per què  el terme “nacionalisme”,  en temps de Hitler i Mussolini, havia adquirit una connotació negativa.

Una cosa semblant passa amb l’irracionalisme. Nascut a finals del dinou en oposició al positivisme que, a força de fer servir la raó com a únic argument havia esdevingut eixorc i reaccionari, actualment sembla un concepte pensat per cridar als dimonis interiors, i res més lluny de la realitat.

Aquest irracionalisme, entès com tot aquest conjunt de creences que ens configuren com a identitats diferenciades, és el que ens permet mostrar-nos i avançar, però també, ai las!, el que pot generar més immobilisme i més efectes negatius.  Posaré  dos exemples d’aquests dies, i començaré pel negatiu.

Fa poc, en un debat radiofònic van conversar i debatre Junqueras i Marhuenda sobre l’existència o no de la nació catalana. Un debat que Junqueras va voler dur al camp acadèmic, amb una claredat expositiu i un desplegament de recursos certament impressionant.  Davant els fets, les dades, la resposta de Marhuenda, disfressada  de racionalitat, no deixava de respondre  a la defensa d’una veritat interior irracional,  a la defensa d’un dogma més enllà de la prova empírica. Aquest irracionalisme, a més, pretenia incloure tant si com no dins el motllo de la seva doctrina uns i altres,  correligionaris, agnòstics i ateus.

En canvi, sense la irracionalitat els avenços socials i nacionals són  inassolibles. I en aquest cas pren  l’exemple del pacte fiscal. Certament, des de la racionalitat del hem de viure dia a dia, el pacte fiscal esdevé una necessitat vital i racional del poble català, de tots i cadascun dels ciutadans que avui, vinguts d’on sigui, en formem part. Ara bé, aquesta racionalitat corre el risc d’exhaurir-se en si mateixa. Si en aquest moviment cap a la  recuperació de la nació  es aturem en els seus aspectes “pràctics”, esdevindrem, com els positivistes, immòbils, membres de la societat on s’ha acabat la història i per tant el progrés.  Allò que farà factible el futur de la nació catalana, la seva llibertat serà quelcom tant irracional com la voluntat, que beu de no se sap quines deus, i que troba els seus referents per a reivindicar-se, i en això hem de ser seriosos, en una història, que com la de tots els pobles, està sovint mitificada.

El pacte fiscal  està bé per que, com deia Charles Péguy, la nostres vides  estan teixides de fils comuns i  més enllà de grans projectes cada dia ens hem de guanyar el nostre pa.  Però per avançar fins al final, seran  les imatges del  nostre interior les que ens hauran d’empènyer.

Bosch i l'estelada

El 12 de juny de 2012 potser serà recordat, si més no per alguns, com la data en la que l’estelada, de la mà de l’Alfred Bosch, va lluir, ni que fos breument, al Congrés dels diputats espanyol.

Evidentment, ja apareixen veus que parlen de l’esterilitat del gest, que vénen preguntar-se què hem guanyat amb aquesta “comèdia”. El primer que caldria respondre és saber què hem guanyat  durant més de 35 anys de ser assenyats i correctes, no fer aquestes exhibicions,  posar sempre l’altra galta.

Però anem un pas més enllà. Sempre tindrem al davant  aquest català esporuguit, temorenc de perdre, què? Jo entendria que si amb el pas dels anys  les actituds assenyades i  les despeses en pedagogia haguessin donat com a fruit una major comprensió del que els ciutadans d’aquest país volen i necessiten, actes com el de l’Alfred Bosch podrien esdevenir discutibles. Però quan resulta que ha estat tot el contrari, quan davant la lògica, el raonament i la voluntat de diàleg ens hem trobat sempre una paret, o pitjor inclús, l’agressió al país, a  la llengua i la cultura catalans, continuar amb aquesta voluntat de pactisme estantís no sé a què treu cap.

Però  més enllà d’aquest argumentari per a qui  critiqui l’acció, hi ha un seguit de raons que li donen sentit, per si mateix. Una de les claus per a construir una nació  rau en la seva visibilització. Recordo que enfront dels que   sosteníem l’esterilitat d’anar al parlament espanyol, hi havia l’argument de fer visibles, a Espanya i al món, el plet català, la lluita  malauradament encara desconeguda arreu, de molts,  i cada cop més, ciutadans catalans per a la llibertat del seu país. Reconec que tenien raó.

No sé si aquest gest apareixerà al New York Times, o a Le  Monde; si Al Jazeera se’n farà ressò, o si  assolirà milers i milers de visites a Youtube. Tant és. En primer lloc perquè, en major o menor mesura, hi apareixerà, estigueu segurs. Però, a més, cal pensar que la nació no es construeix només des de la raó, també des de la rauxa o, simplement, des del sentiment. Ara milers per no dir milions de persones saben  que tenim una bandera que  ens representa com a futur poble lliure, i al mateix temps, a casa, sentim l’orgull de qui finalment veu la llum més enllà del clos tancat. L’Estat ja ha vist,a ca seva, la representació icònica de Catalunya dins el concert de les nacions sobiranes. Ara només és qüestió de voluntat, tremp i temps. 

El 12 de juny de 2012 potser serà recordat, si més no per alguns, com la data en la que l’estelada, de la mà de l’Alfred Bosch, va lluir, ni que fos breument, al Congrés dels diputats espanyol.

Evidentment, ja apareixen veus que parlen de l’esterilitat del gest, que vénen preguntar-se què hem guanyat amb aquesta “comèdia”. El primer que caldria respondre és saber què hem guanyat  durant més de 35 anys de ser assenyats i correctes, no fer aquestes exhibicions,  posar sempre l’altra galta.

Però anem un pas més enllà. Sempre tindrem al davant  aquest català esporuguit, temorenc de perdre, què? Jo entendria que si amb el pas dels anys  les actituds assenyades i  les despeses en pedagogia haguessin donat com a fruit una major comprensió del que els ciutadans d’aquest país volen i necessiten, actes com el de l’Alfred Bosch podrien esdevenir discutibles. Però quan resulta que ha estat tot el contrari, quan davant la lògica, el raonament i la voluntat de diàleg ens hem trobat sempre una paret, o pitjor inclús, l’agressió al país, a  la llengua i la cultura catalans, continuar amb aquesta voluntat de pactisme estantís no sé a què treu cap.

Però  més enllà d’aquest argumentari per a qui  critiqui l’acció, hi ha un seguit de raons que li donen sentit, per si mateix. Una de les claus per a construir una nació  rau en la seva visibilització. Recordo que enfront dels que   sosteníem l’esterilitat d’anar al parlament espanyol, hi havia l’argument de fer visibles, a Espanya i al món, el plet català, la lluita  malauradament encara desconeguda arreu, de molts,  i cada cop més, ciutadans catalans per a la llibertat del seu país. Reconec que tenien raó.

No sé si aquest gest apareixerà al New York Times, o a Le  Monde; si Al Jazeera se’n farà ressò, o si  assolirà milers i milers de visites a Youtube. Tant és. En primer lloc perquè, en major o menor mesura, hi apareixerà, estigueu segurs. Però, a més, cal pensar que la nació no es construeix només des de la raó, també des de la rauxa o, simplement, des del sentiment. Ara milers per no dir milions de persones saben  que tenim una bandera que  ens representa com a futur poble lliure, i al mateix temps, a casa, sentim l’orgull de qui finalment veu la llum més enllà del clos tancat. L’Estat ja ha vist,a ca seva, la representació icònica de Catalunya dins el concert de les nacions sobiranes. Ara només és qüestió de voluntat, tremp i temps. 

Fallides, mentides i focs d'encenall

Els darrers mesos escrivim un article un dia  i sabem que al dia següent   ja no tindrà validesa. No és, com alguns pretenen, que el temps s’acceleri. És que ens maregen i acabem per fer el joc. Massa fosc, ja ho entenc.

Fa una setmana el Sr. Rato era substituït  al capdavant de Bankia, i proclamava que  l’entitat no seria intervinguda. Abans d’ahir, el nou consell d’administració de  l’empresa sol·licitava la nacionalització, i avui està nacionalitzada però no intervinguda, de manera que el temps dóna la raó a en Rato. Demà no sabem si continuarà nacionalitzada, serà intervinguda o el consell d’administració farà un viatge de relax a les Illes Caiman (que per cert no sé on són,però molts d’ells segur que sí). A veure. Què ens hem tornat tots ximples?

Seriosament, a nosaltres  ens importa un pebrot els mecanismes amb els que es vulgui emmascarar la fallida d’aquest invent polític? Ja es poden dir d’una o altra manera, el que resulta  inversemblant és la capacitat d’hipnotitzadors de serps d’aquests individus, des del govern del PP, al PSOE i la premsa de la caverna.

Bankia va néixer com una aposta de la dreta espanyola, com moltes d’altres, amb la voluntat de gestionar el poder financer i industrial de Caja Madrid. Cal destacar que a Caja Madrid,  com a les caixes catalanes, els   directius, del president en avall, es designaven políticament, i com sovint passava amb  les caixes catalanes, va haver una lluita per posar al capdavant  el candidat que trobaven més adient entre Esperança Aguirre i Ruiz Gallardon.

Posteriorment, es va crear una corporació financera   nascuda de la fusió de diverses entitats, que tenia la Caixa de Madrid com a eix, vaja, el nucli dur,i que acabaria adoptant el nom de Bankia, si més no portes enfora.  Com que la improvisació forma part de l’ADN de dirigents que porten segles dominant el cotarro ( gran contra sentit, la veritat),   a qui van cridar per dirigir-la? Doncs al mateix senyor que com a director de l’FMI no sols no va veure la crisi que se li venia al damunt al sistema financer internacional, sinó que animava a continuar amb les mateixes polítiques suïcides. Així doncs arriba a la direcció, treu l’entitat a Borsa, ens ofereix a tots ser bankers, i ara la culpa de que s’enfonsi és del Tripartit. Té collons la cosa!

Mentrestant, els seus, els mateixos que no tenien  problemes en dir que calia  reduir 10.000 milions d’euros  els pressupostos en sanitat i educació, que  consideren que introduir l’eficiència a l’ensenyament públic és tenir 36 nens per aula,  i que si un immigrant sense papers ha d’anar al metge, millor que es mori per que no se l’ha d’atendre, aquests, no altres, treuen de la txistera 10.000 milions per al banc dels amics, i sense posar al capdavant un funcionari de l’Estat, això seria la intervenció, sinó deixant el que va substituir en Rato,  el senyor Goirigolzarri, acabat d’arribar de Neguri, amb un sou de 300 mil euros que s’afegeixen a la pensió vitalícia de 2 o 3 milions d’euros, no ve d’un, que li paga el BBVA.

En resum, res de nou sota el sol. La gran burgesia espanyola, amb la que  històricament ha col·laborat la nostra, s’ha encarregat que el mateix Estat, és a dir el sector públic que tant blasmen, recordi quina és la seva funció principal, cobrir les seves pèrdues i apartar-se si hi ha possibilitat de guanys.

Per això, i torno al començament, que no ens enredin. Tot aquests anars i venirs, emplenar portades de diaris i generar debats, no deixa de ser una cortina de fum. Hem de treure les nostres pròpies conclusions de tot plegat. Convènce’ns a nosaltres mateixos que el capital no té pàtria, que els poderosos sempre s’articularan per mantenir els privilegis, que l’Estat espanyol està construït per unes elits  castellano-andaluses, no pel poble castellà i andalús, i el consideren de la seva propietat,i per tant el posen al seu servei. I personalment, tant m’és. Ja fa molt que no sento aquest estat com el meu, per tant, que se’l quedin. Ja miraré jo de fer el meu, espero que amb més seny, més lliure, pròsper, just, digne i gloriós.

Post Escriptum. Els pobles que formen l’Estat espanyol sempre tindran la meva solidaritat, però són ells, no jo, qui ha de trencar aquestes regles del joc.

Dèficit fiscal, o no.

Des de que vaig començar a escriure articles d’opinió he mantingut un punt de vista poc  positiu, poc factual . Jo sostinc que si volem la independència, l’Estat propi, disposar de nosaltres mateixos en resum, és perquè sí. És producte de la nostra voluntat. Volem la responsabilitat de ser lliures, que ningú ens vingui a endreçar o desendreçar el nostre piset, que més gran o més petit, és el nostre.

Ara, amb  el tema del dèficit fiscal he de dir, que, modèstia a part,  la realitat em dóna la raó.

Jo no sé si el dèficit és de 16.000 milions o de poc més de 700 milions. Com si fossin 700€, tant se val. El dèficit, la persecució del català, els perjudicis d’establir una política econòmica...arguments, al cap i a  la fi.

Els emprem, i jo també,  per defensar   més que no per construir o definir. En el fons, ens costa ser sincers i dir les coses pel seu nom, i mirem de cercar raons objectives, on només hi ha una voluntat humana, com si el simple fet de la voluntat no hi fos prou.

Miri, jo, encara que   en un primer moment em representés un perjudici econòmic, vull la llibertat del meu país.

Encara que respectessin el nostre  idioma  a les aules, continuaria volem la llibertat de la terra i els homes i les dones   que li donen sentit.

Encara que poguessin establir una política econòmica pròpia, un marc nacional de relacions laborals, un sistema d’ensenyament autònom, continuaria volent un Estat Propi.

Perquè qualsevol de les premisses anteriors haurien estat fruit de la voluntat d’un tercer aliè a mi mateix, que es considera amb el dret de donar i treure, de dignificar o humiliar, i que fa palès en cada actuació que és des de la seva sobirania que em permet actuar. I que em recordaria que, des de  la mateixa sobirania  amb la que em cedeix uns “privilegis”, demà me’ls pot negar.

I  la meva, la nostra sobirania, no pot restar permanentment en estat de llibertat condicional.

Herrera i l'ou de la serp. Dedicat a l'Alfred Bosch i als seus dos companys

Fins ara havia fet el possible per escriure sense emprar epítets de mal gust o que poguessin donar la impressió de manca de recursos dialèctic. La desqualificació  davant la manca d’argumentari. Però llegint l’article d’en Carlos Herrera penso que, perquè aquest fulano ho entengui, cal  baixar al seu nivell.

He llegit l’article, http://www.carlosherrera.com/web/index_new.asp?Tipo=AR&IdMedio=9&IdPadre=1629,

(a diferència d’aquest personatge poso  l’origen per que el lector opinió) i he de dir, d’entrada, que quina pena d’espai malbaratat.  Jo no sé si l’Alfred Bosch el denunciarà o no, jo no ho faria, davant l’estupidesa la millor política és el menyspreu, però a mi m’ha deixat clar qüestions que al  llarg del temps s’anaven fent  cada cop més  evident i que aquest impresentable no fa més que  confirmar.

Així, durant un cert període, imagino que per la mala consciència dels quaranta anys anteriors, fins i tot  col·laboradors directes del dictador  venien a dir que ells sempre   havien comprès el fet diferencial. Mercès  a aquesta mala consciència, vam poder recuperar  el català per a l’ensenyament i obtenir engrunes de capacitat legislativa, dins d’un ordre, òbviament.

Però tot aquest  aparellatge  no deixava de ser   una resposta biològica. Igual que  rèptils i insectes,  estaven hibernant a l’espera de millors condicions per desplegar els seus colors, la seva cara real, no la impostada.

Si el que afirma  aquesta pelleringa intel·lectual fos veritat, és a dir, que l’Alfred forma part de l’entrament d’ETA, en aquest moment ja tindríem els demòcrates de tota la vida ( abans orgànics i avui inorgànics) amb una denúncia  per dur  el nostre parlamentari davant el Tribunal d’Ordre Públic, vull dir l’Audiència Nacional. Com que això simplement és una injúria, es conformen amb l’insult, la desqualificació, és a dir, el seu tarannà de sempre.

Jo els entenc, no penseu que no. Suposaven que després de 40 anys de franquisme, amb una immigració que anava a parar a un país  ocupat, sense poder defensar la llengua pròpia, aquesta immigració faria la tasca d’anorreament de  la identitat catalana que ni Felip IV ( Felip V per als espanyols) havia aconseguit. Però clar, ara es troben que Pérez, González  i Rodríguez, militem activament en defensa del nostre país, i reclamant la seva llibertat plena. Mentre algun Jorge Moragas  defensa la espanyolitat de Catalunya,  un Nespereira pot lluitar per la seva independència. I clar això, se’ls escapa.

I repeteixo. Els entenc. Una visió del món basada en tots moros o tots cristians, ja ho té això. Quina dèria tenim de parlar diferent, si en espanyol tothom s’entén.  Aquest miserable no sap el que és no poder parlar la llengua de la teva mare al teu propi país, o que et mirem de gairell per parlar l’idioma dels llogarrets.

No  sabria dir si és una incapacitat del tonto que va escriure l’article o és simplement un fet genètic. Vaja, que no cal que ho mamin, el porten a l’ADN. Com porten a l’ADN  una essència hispànica que  arranca d’Atapuerca. Llàstima que  aquests antics espanyols, en alguns casos  fossin fins   caníbals, que això no fa gaire bonic.

Ja sé que pensa que, tol tres diputats són pecata minuta. Si es parés a plantejar que el mes espanyolista de Unió, Duran i Lleida, està sent qüestionat per Vila d’Abadal, que encapçala la iniciativa Municipis per la Independència, o que els darrers  enquestes ja igualen els que volen la independència i el que no, potser seria més destralers, però si més no, des del respecte.

Ja sé que els orígens intel·lectuals d’aquest cuc estan més   en Gabriel i Galan i el seu  complex d’Edip, i  en el Ramiro de Maeztu  de la crida per al retorn del senyors, que no en  Leopoldo Alas. Amb tot,  li passo un text, molt curt, i en espanyol, per si malgrat   tot i els anys a Barcelona té problemes de comprensió del català:

“No veo la manera de matar las tendencias tristísimas de cierta parte inteligente de la juventud catalana.- Lo que sí veo claro, es que las medidas coercitivas serán contraproducentes.- Y el injusto desprecio y los insultos, contraproducentes... y de mal gusto.”

“Con Dios”·, que dirien els castissos.

Català, mandinga i martingales

L’amic Joan Tardà té un caràcter que de vegades el pot. Va reaccionar a la intervenció del Sr. Divar, president del Consell General del Poder Judicial, amb un arrauxament de passió que no el va deixar veure la magnanimitat que planaven a les paraules del compareixent.

Finalment, que comparin  un idioma constitucional amb una llengua africana, que  ens queda a milers de quilòmetres, palesa la distància entre aquest senyor i nosaltres.  Jo ja entenc que , en una situació similar, potser fins i tot jo m’enfadaria, però mireu-vos-ho d’aquesta manera.  Aquest senyor no ha parlat des del desig d’escarnir el nostre idioma, sinó  des del menysteniment que neix del desconeixement. Nosaltres estem, segons el seu punt de vista, a la mateixa distància que Gàmbia, mira tu. Llàstima que políticament no sigui cert.

Jo encara avui crec que, en bona mesura, el que fa mal  no és l’espanyolisme dels ultres, que millor o pitjor, sabem combatre. Les bajanades de cadenes com Intereconomia formen part del pack, no sé  si m’explico, i se’ls pot escoltar amb un somriure sota el nas per que el grau d’imbecilitat que traspua acaba per esdevenir  histrionisme.

El problema rau en certs  intel·lectuals i polítics espanyols que “entenen” el cas català. Generosos com són farien com el Sr. Dívar amb els  mandingues i buscarien  com fos un traductor. Finalment, la convivència ja ho té això que de tant en tant hem de buscar traductors  perquè algun de pell fina no se’ns enfadi.

Aquest paternalisme de via estreta fa més mal que  vint Intereconomies. Sota la disfressa de la seva comprensió del fet diferencial s’amaga  a dures penes un desig  de posar les coses al seu lloc i recordar-nos a tots plegats qui mana, i perquè. No tinc cap voluntat que em perdonin la vida ni que em posin traductors, i menys encara que considerin cares les traduccions al Senat després del que any rere any  s’emporten de Catalunya. Tenien fins fa quatre dies una opció, la convivència, que consistia no en la tolerància, sinó en el respecte i la igualtat. Ara només ens queda saber quan falta per marxar, i que així, finalment, puguin prescindir dels odiosos traductors.