La crisi del pal de paller

Les eleccions municipals del 22 de maig de 2011 han vingut a confirmar la crisi del projecte  actual d’Esquerra, i ho ha fet, al meu entendre, sense matisos. Després d’anys de lluites caïnites a l’interior de l’organització, de pèrdues  d’electors, i de malfiança envers els seus discursos del seu  públic potencial, cal una profunda reflexió que ha de partir, en primer lloc de l’assumpció de responsabilitats.

Ja vaig comentar  després de les eleccions autonòmiques de la tardor passada que no es tractava d’un fet puntual. Fa no gaire en un altre article reflexionava sobre la possible confusió entre  la consolidació d’una massa crítica  estable, i l’error que podia significar vincular aquest concepte a una operació més o menys planificada de màrqueting polític. Ara convé deixar la ferida al descobert per guarir-la de manera més ràpida, tot i que, lamentablement, també més dolorosa.

Caldria preguntar-nos tots plegats, més que no pas  quin ha estat el primer error,  perquè ara continuem  llançant discursos equívocs.  M’ha sobtat llegir reflexions fent referència a un cicle polític,  i em permeto discrepar obertament. Un cicle polític pot marcar unes tendències. El que ha patit Esquerra Republicana de Catalunya a les dues darreres conteses electorals ha estat  una ensulsiada. Davant un cicle electoral no es perd  el 50% dels votants, més de la meitat de la representació al Parlament, la presència  republicana a Lleida, Tarragona, Girona... es passa de quatre representants a dos, en realitat un, a la capital del país. Això, no és un cicle, això no és una febrada. Més aviat es tracta d’una ferida que si no cauteritzem degudament pot deixar  ERC en estat de coma.

És ben cert que el discurs de Josep Huguet  a Cronica.cat el mateix 23 de maig introdueix certs aspectes de reflexió serena que poden ser una guia per a sortir de l’actual atzucac. Els més de 1400 regidors i regidores d'Esquerra, escriu l’ex conseller, , les alcaldies nombroses que obtindrem malgrat tot a comarques i la pujada de la CUPS en algunes ciutats on han ocupat l'espai social abandonat per ERC, només fan que confirmar que allà on hi ha hagut implicació social, no ens hem centrat només en la política institucional i s'ha sabut aglutinar a la millor gent que van des del centre fins a l'esquerra jove i alternativa s'ha resistit i fins i tot pujat. On no s'ha fet aquesta feina s'ha perdut.

Però també n’és ben cert que en tot discurs  cal identificar a l’emissor   i ser conscients que no valen només  les bones propostes. També cal disposar de la credibilitat i la confiança per dur-les a la pràctica, i en aquest moment ERC ha de fer un moviment complex, delicat i imprescindible.  No poden estar al davant de la nova direcció que surti del proper Congrés de la tardor qui ha tingut responsabilitat  en la deriva i la crisi, primer de militants,  i ara de resultats electorals. I hem de ser capaços de canviar estratègies, imatge i praxis política, sense malbaratar  l’experiència acumulada al llarg dels anys. El canvi, per molt dràstic que sigui, no pot significar immolar i oblidar. El canvi ha de comportar la digestió dolorosa dels errors comesos, la  recuperació dels trets que hem perdut pel camí, i el reciclatge de les experiències viscudes.

A diferència en aquest cas de Joan Puigcercós en el seu discurs d’avui, no faig esment de l’independentisme i el progressisme, com tampoc de la laïcitat o l’aposta en favor de les classes populars del país. Per selecció natural,  qui no accepta aquests elements ja no està en ERC.