Cap a on i com

Davant la perspectiva de canvi de direcció  i amb un  congrés a les envistes, un no es pot estar de reflexionar sobre ERC, el seu tarannà i sobretot, sobre la seva identitat profunda.

Cal destacar en primer lloc que ERC és un  partit que, només amb una actuació medianament coherent i amb un full de ruta   entenedor, pot capgirar els resultats electorals, potser no per guanyar unes eleccions demà , però sí per a recuperar un pes decisiu a les institucions del país.

Un actitud coherent és respectar la voluntat dels teus votants, no forçant pactes que ni tant sols  es plasmen per escrit. Ser coherent vol dir actuar,   ignorant de l’Estat espanyol, no promoure lleis com la de consultes que només serveix per fer volar coloms. Ser coherent és identificar un objecte social propi, i no perdre’ns en pactes a Madrid que no ens porten a enlloc.

Tenir un full de ruta és decidir els passos cap a la Independència. Promoure campanyes  de desacatament des de les institucions contra tota norma que no hagi eixit de les Institucions catalanes. Deixar de plorar els diners robats i estructurar una fiscalitat pròpia. Ajudar a qui no  vol acatar sentències que ataquin el nostre país, siguin del tribunal espanyol que siguin. Defensar un model de recurs que vegi Brussel·les com el Tribunal  en alçada, i no els tribunals de l’Estat. I explicar que la  política social que defensem només serà possible amb un Estat  propi que gestioni els seus recursos.

El problema rau en què  molts dels seus potencials votants es pregunten, i vist el passat recent penso que amb raó, si accedir a les institucions té algun sentit més enllà del fet en si. Allò que dèiem,  volem la cadira per fer o per seure?

No vull ser injust, i certament hi ha persones que han esmerçat hores, esforços i talent en servir als ciutadans des dels llocs que han ocupat. Resulta una veritat més evident en el cas municipal.  Per això, per la feina d’aquestes persones, i no per les sigles, vinculades més a la direcció nacional del partit, hem mantingut el nostre  pes al territori.

Un cop fet aquest incís, que em semblava de justícia,  la realitat dels darrers dies no invita precisament a l’optimisme.  A la política, i sembla que alguns no ho entenen o no ho velen entendre, la forma sovint és el fons. Llavors, quina interpretació es pot fer de l’actitud d’un secretari general dimitit que planteja un acord de cara a les eleccions espanyoles amb ICV? Hi ha una opció estratègica, quan  el president havia  assegurat que no se’n prendria cap amb la direcció  en funcions? O només el desig de mantenir un escó? Perquè el que importa no  és  el què jo opini, un entre 7 milions de ciutadans. És la imatge transmesa.

Aquestes actituds, impròpies a les portes del Congrés i el canvi de direcció, provoquen un allunyament dels pocs que encara ens restaven fidels. Sovint militar a un partit, ni  que sigui laic, demana un punt de fe,però ostres, tant!

I si les actuacions no són coherents, no parlem del full de ruta. Encara estem discutint si primer el país o  el vessant social.

I totes aquestes actuacions no em preocuparien si no fóra per una altra de les característiques de la darrera etapa d’ERC. Som l’únic partit que no en té, de  corrents interns. Nosaltres tot ho arreglem amb escissions. Per dir-lo gràficament, ens apareix un gra i ens amputem el braç...que com a tractament em sembla un xic agressiu. Si algú llegeix aquestes darreres  línies respondrà de dues maneres, a saber: si pertany al grup dels que han  quedat, dirà que els altres no eren demòcrates i no varen acceptar el resultat del Congrés anterior; si pertany al grup dels que han marxat, diran que la direcció no era demòcrata i no els van permetre ni respirar dins l’organització. Resumint, tots són tant demòcrates que són incapaços de conviure-hi.