dijous, 26 de juliol del 2012

Els fils comuns de l’existència. En defensa de la irracionalitat.


Hi ha paraules que el temps ha denigrat, sovint de manera injusta. Rovira i Virgili va haver de canviar el títol d’una obra en fer la reimpressió, per què  el terme “nacionalisme”,  en temps de Hitler i Mussolini, havia adquirit una connotació negativa.
Una cosa semblant passa amb l’irracionalisme. Nascut a finals del dinou en oposició al positivisme que, a força de fer servir la raó com a únic argument havia esdevingut eixorc i reaccionari, actualment sembla un concepte pensat per cridar als dimonis interiors, i res més lluny de la realitat.
Aquest irracionalisme, entès com tot aquest conjunt de creences que ens configuren com a identitats diferenciades, és el que ens permet mostrar-nos i avançar, però també, ai las!, el que pot generar més immobilisme i més efectes negatius.  Posaré  dos exemples d’aquests dies, i començaré pel negatiu.
Fa poc, en un debat radiofònic van conversar i debatre Junqueras i Marhuenda sobre l’existència o no de la nació catalana. Un debat que Junqueras va voler dur al camp acadèmic, amb una claredat expositiu i un desplegament de recursos certament impressionant.  Davant els fets, les dades, la resposta de Marhuenda, disfressada  de racionalitat, no deixava de respondre  a la defensa d’una veritat interior irracional,  a la defensa d’un dogma més enllà de la prova empírica. Aquest irracionalisme, a més, pretenia incloure tant si com no dins el motllo de la seva doctrina uns i altres,  correligionaris, agnòstics i ateus.
En canvi, sense la irracionalitat els avenços socials i nacionals són  inassolibles. I en aquest cas pren  l’exemple del pacte fiscal. Certament, des de la racionalitat del hem de viure dia a dia, el pacte fiscal esdevé una necessitat vital i racional del poble català, de tots i cadascun dels ciutadans que avui, vinguts d’on sigui, en formem part. Ara bé, aquesta racionalitat corre el risc d’exhaurir-se en si mateixa. Si en aquest moviment cap a la  recuperació de la nació  es aturem en els seus aspectes “pràctics”, esdevindrem, com els positivistes, immòbils, membres de la societat on s’ha acabat la història i per tant el progrés.  Allò que farà factible el futur de la nació catalana, la seva llibertat serà quelcom tant irracional com la voluntat, que beu de no se sap quines deus, i que troba els seus referents per a reivindicar-se, i en això hem de ser seriosos, en una història, que com la de tots els pobles, està sovint mitificada.
El pacte fiscal  està bé per que, com deia Charles Péguy, la nostres vides  estan teixides de fils comuns i  més enllà de grans projectes cada dia ens hem de guanyar el nostre pa.  Però per avançar fins al final, seran  les imatges del  nostre interior les que ens hauran d’empènyer.



dimecres, 13 de juny del 2012

Bosch i l'estelada


El 12 de juny de 2012 potser serà recordat, si més no per alguns, com la data en la que l’estelada, de la mà de l’Alfred Bosch, va lluir, ni que fos breument, al Congrés dels diputats espanyol.
Evidentment, ja apareixen veus que parlen de l’esterilitat del gest, que vénen preguntar-se què hem guanyat amb aquesta “comèdia”. El primer que caldria respondre és saber què hem guanyat  durant més de 35 anys de ser assenyats i correctes, no fer aquestes exhibicions,  posar sempre l’altra galta.
Però anem un pas més enllà. Sempre tindrem al davant  aquest català esporuguit, temorenc de perdre, què? Jo entendria que si amb el pas dels anys  les actituds assenyades i  les despeses en pedagogia haguessin donat com a fruit una major comprensió del que els ciutadans d’aquest país volen i necessiten, actes com el de l’Alfred Bosch podrien esdevenir discutibles. Però quan resulta que ha estat tot el contrari, quan davant la lògica, el raonament i la voluntat de diàleg ens hem trobat sempre una paret, o pitjor inclús, l’agressió al país, a  la llengua i la cultura catalans, continuar amb aquesta voluntat de pactisme estantís no sé a què treu cap.
Però  més enllà d’aquest argumentari per a qui  critiqui l’acció, hi ha un seguit de raons que li donen sentit, per si mateix. Una de les claus per a construir una nació  rau en la seva visibilització. Recordo que enfront dels que   sosteníem l’esterilitat d’anar al parlament espanyol, hi havia l’argument de fer visibles, a Espanya i al món, el plet català, la lluita  malauradament encara desconeguda arreu, de molts,  i cada cop més, ciutadans catalans per a la llibertat del seu país. Reconec que tenien raó.
No sé si aquest gest apareixerà al New York Times, o a Le  Monde; si Al Jazeera se’n farà ressò, o si  assolirà milers i milers de visites a Youtube. Tant és. En primer lloc perquè, en major o menor mesura, hi apareixerà, estigueu segurs. Però, a més, cal pensar que la nació no es construeix només des de la raó, també des de la rauxa o, simplement, des del sentiment. Ara milers per no dir milions de persones saben  que tenim una bandera que  ens representa com a futur poble lliure, i al mateix temps, a casa, sentim l’orgull de qui finalment veu la llum més enllà del clos tancat. L’Estat ja ha vist,a ca seva, la representació icònica de Catalunya dins el concert de les nacions sobiranes. Ara només és qüestió de voluntat, tremp i temps. 

El 12 de juny de 2012 potser serà recordat, si més no per alguns, com la data en la que l’estelada, de la mà de l’Alfred Bosch, va lluir, ni que fos breument, al Congrés dels diputats espanyol.
Evidentment, ja apareixen veus que parlen de l’esterilitat del gest, que vénen preguntar-se què hem guanyat amb aquesta “comèdia”. El primer que caldria respondre és saber què hem guanyat  durant més de 35 anys de ser assenyats i correctes, no fer aquestes exhibicions,  posar sempre l’altra galta.
Però anem un pas més enllà. Sempre tindrem al davant  aquest català esporuguit, temorenc de perdre, què? Jo entendria que si amb el pas dels anys  les actituds assenyades i  les despeses en pedagogia haguessin donat com a fruit una major comprensió del que els ciutadans d’aquest país volen i necessiten, actes com el de l’Alfred Bosch podrien esdevenir discutibles. Però quan resulta que ha estat tot el contrari, quan davant la lògica, el raonament i la voluntat de diàleg ens hem trobat sempre una paret, o pitjor inclús, l’agressió al país, a  la llengua i la cultura catalans, continuar amb aquesta voluntat de pactisme estantís no sé a què treu cap.
Però  més enllà d’aquest argumentari per a qui  critiqui l’acció, hi ha un seguit de raons que li donen sentit, per si mateix. Una de les claus per a construir una nació  rau en la seva visibilització. Recordo que enfront dels que   sosteníem l’esterilitat d’anar al parlament espanyol, hi havia l’argument de fer visibles, a Espanya i al món, el plet català, la lluita  malauradament encara desconeguda arreu, de molts,  i cada cop més, ciutadans catalans per a la llibertat del seu país. Reconec que tenien raó.
No sé si aquest gest apareixerà al New York Times, o a Le  Monde; si Al Jazeera se’n farà ressò, o si  assolirà milers i milers de visites a Youtube. Tant és. En primer lloc perquè, en major o menor mesura, hi apareixerà, estigueu segurs. Però, a més, cal pensar que la nació no es construeix només des de la raó, també des de la rauxa o, simplement, des del sentiment. Ara milers per no dir milions de persones saben  que tenim una bandera que  ens representa com a futur poble lliure, i al mateix temps, a casa, sentim l’orgull de qui finalment veu la llum més enllà del clos tancat. L’Estat ja ha vist,a ca seva, la representació icònica de Catalunya dins el concert de les nacions sobiranes. Ara només és qüestió de voluntat, tremp i temps. 

divendres, 11 de maig del 2012

Fallides, mentides i focs d'encenall


Els darrers mesos escrivim un article un dia  i sabem que al dia següent   ja no tindrà validesa. No és, com alguns pretenen, que el temps s’acceleri. És que ens maregen i acabem per fer el joc. Massa fosc, ja ho entenc.
Fa una setmana el Sr. Rato era substituït  al capdavant de Bankia, i proclamava que  l’entitat no seria intervinguda. Abans d’ahir, el nou consell d’administració de  l’empresa sol·licitava la nacionalització, i avui està nacionalitzada però no intervinguda, de manera que el temps dóna la raó a en Rato. Demà no sabem si continuarà nacionalitzada, serà intervinguda o el consell d’administració farà un viatge de relax a les Illes Caiman (que per cert no sé on són,però molts d’ells segur que sí). A veure. Què ens hem tornat tots ximples?
Seriosament, a nosaltres  ens importa un pebrot els mecanismes amb els que es vulgui emmascarar la fallida d’aquest invent polític? Ja es poden dir d’una o altra manera, el que resulta  inversemblant és la capacitat d’hipnotitzadors de serps d’aquests individus, des del govern del PP, al PSOE i la premsa de la caverna.
Bankia va néixer com una aposta de la dreta espanyola, com moltes d’altres, amb la voluntat de gestionar el poder financer i industrial de Caja Madrid. Cal destacar que a Caja Madrid,  com a les caixes catalanes, els   directius, del president en avall, es designaven políticament, i com sovint passava amb  les caixes catalanes, va haver una lluita per posar al capdavant  el candidat que trobaven més adient entre Esperança Aguirre i Ruiz Gallardon.
Posteriorment, es va crear una corporació financera   nascuda de la fusió de diverses entitats, que tenia la Caixa de Madrid com a eix, vaja, el nucli dur,i que acabaria adoptant el nom de Bankia, si més no portes enfora.  Com que la improvisació forma part de l’ADN de dirigents que porten segles dominant el cotarro ( gran contra sentit, la veritat),   a qui van cridar per dirigir-la? Doncs al mateix senyor que com a director de l’FMI no sols no va veure la crisi que se li venia al damunt al sistema financer internacional, sinó que animava a continuar amb les mateixes polítiques suïcides. Així doncs arriba a la direcció, treu l’entitat a Borsa, ens ofereix a tots ser bankers, i ara la culpa de que s’enfonsi és del Tripartit. Té collons la cosa!
Mentrestant, els seus, els mateixos que no tenien  problemes en dir que calia  reduir 10.000 milions d’euros  els pressupostos en sanitat i educació, que  consideren que introduir l’eficiència a l’ensenyament públic és tenir 36 nens per aula,  i que si un immigrant sense papers ha d’anar al metge, millor que es mori per que no se l’ha d’atendre, aquests, no altres, treuen de la txistera 10.000 milions per al banc dels amics, i sense posar al capdavant un funcionari de l’Estat, això seria la intervenció, sinó deixant el que va substituir en Rato,  el senyor Goirigolzarri, acabat d’arribar de Neguri, amb un sou de 300 mil euros que s’afegeixen a la pensió vitalícia de 2 o 3 milions d’euros, no ve d’un, que li paga el BBVA.
En resum, res de nou sota el sol. La gran burgesia espanyola, amb la que  històricament ha col·laborat la nostra, s’ha encarregat que el mateix Estat, és a dir el sector públic que tant blasmen, recordi quina és la seva funció principal, cobrir les seves pèrdues i apartar-se si hi ha possibilitat de guanys.
Per això, i torno al començament, que no ens enredin. Tot aquests anars i venirs, emplenar portades de diaris i generar debats, no deixa de ser una cortina de fum. Hem de treure les nostres pròpies conclusions de tot plegat. Convènce’ns a nosaltres mateixos que el capital no té pàtria, que els poderosos sempre s’articularan per mantenir els privilegis, que l’Estat espanyol està construït per unes elits  castellano-andaluses, no pel poble castellà i andalús, i el consideren de la seva propietat,i per tant el posen al seu servei. I personalment, tant m’és. Ja fa molt que no sento aquest estat com el meu, per tant, que se’l quedin. Ja miraré jo de fer el meu, espero que amb més seny, més lliure, pròsper, just, digne i gloriós.

Post Escriptum. Els pobles que formen l’Estat espanyol sempre tindran la meva solidaritat, però són ells, no jo, qui ha de trencar aquestes regles del joc.

dissabte, 17 de març del 2012

Dèficit fiscal, o no.

Des de que vaig començar a escriure articles d’opinió he mantingut un punt de vista poc  positiu, poc factual . Jo sostinc que si volem la independència, l’Estat propi, disposar de nosaltres mateixos en resum, és perquè sí. És producte de la nostra voluntat. Volem la responsabilitat de ser lliures, que ningú ens vingui a endreçar o desendreçar el nostre piset, que més gran o més petit, és el nostre.
Ara, amb  el tema del dèficit fiscal he de dir, que, modèstia a part,  la realitat em dóna la raó.
Jo no sé si el dèficit és de 16.000 milions o de poc més de 700 milions. Com si fossin 700€, tant se val. El dèficit, la persecució del català, els perjudicis d’establir una política econòmica...arguments, al cap i a  la fi.
Els emprem, i jo també,  per defensar   més que no per construir o definir. En el fons, ens costa ser sincers i dir les coses pel seu nom, i mirem de cercar raons objectives, on només hi ha una voluntat humana, com si el simple fet de la voluntat no hi fos prou.
Miri, jo, encara que   en un primer moment em representés un perjudici econòmic, vull la llibertat del meu país.
Encara que respectessin el nostre  idioma  a les aules, continuaria volem la llibertat de la terra i els homes i les dones   que li donen sentit.
Encara que poguessin establir una política econòmica pròpia, un marc nacional de relacions laborals, un sistema d’ensenyament autònom, continuaria volent un Estat Propi.
Perquè qualsevol de les premisses anteriors haurien estat fruit de la voluntat d’un tercer aliè a mi mateix, que es considera amb el dret de donar i treure, de dignificar o humiliar, i que fa palès en cada actuació que és des de la seva sobirania que em permet actuar. I que em recordaria que, des de  la mateixa sobirania  amb la que em cedeix uns “privilegis”, demà me’ls pot negar.
I  la meva, la nostra sobirania, no pot restar permanentment en estat de llibertat condicional.

diumenge, 26 de febrer del 2012

Herrera i l'ou de la serp. Dedicat a l'Alfred Bosch i als seus dos companys


Fins ara havia fet el possible per escriure sense emprar epítets de mal gust o que poguessin donar la impressió de manca de recursos dialèctic. La desqualificació  davant la manca d’argumentari. Però llegint l’article d’en Carlos Herrera penso que, perquè aquest fulano ho entengui, cal  baixar al seu nivell.
(a diferència d’aquest personatge poso  l’origen per que el lector opinió) i he de dir, d’entrada, que quina pena d’espai malbaratat.  Jo no sé si l’Alfred Bosch el denunciarà o no, jo no ho faria, davant l’estupidesa la millor política és el menyspreu, però a mi m’ha deixat clar qüestions que al  llarg del temps s’anaven fent  cada cop més  evident i que aquest impresentable no fa més que  confirmar.
Així, durant un cert període, imagino que per la mala consciència dels quaranta anys anteriors, fins i tot  col·laboradors directes del dictador  venien a dir que ells sempre   havien comprès el fet diferencial. Mercès  a aquesta mala consciència, vam poder recuperar  el català per a l’ensenyament i obtenir engrunes de capacitat legislativa, dins d’un ordre, òbviament.
Però tot aquest  aparellatge  no deixava de ser   una resposta biològica. Igual que  rèptils i insectes,  estaven hibernant a l’espera de millors condicions per desplegar els seus colors, la seva cara real, no la impostada.
Si el que afirma  aquesta pelleringa intel·lectual fos veritat, és a dir, que l’Alfred forma part de l’entrament d’ETA, en aquest moment ja tindríem els demòcrates de tota la vida ( abans orgànics i avui inorgànics) amb una denúncia  per dur  el nostre parlamentari davant el Tribunal d’Ordre Públic, vull dir l’Audiència Nacional. Com que això simplement és una injúria, es conformen amb l’insult, la desqualificació, és a dir, el seu tarannà de sempre.
Jo els entenc, no penseu que no. Suposaven que després de 40 anys de franquisme, amb una immigració que anava a parar a un país  ocupat, sense poder defensar la llengua pròpia, aquesta immigració faria la tasca d’anorreament de  la identitat catalana que ni Felip IV ( Felip V per als espanyols) havia aconseguit. Però clar, ara es troben que Pérez, González  i Rodríguez, militem activament en defensa del nostre país, i reclamant la seva llibertat plena. Mentre algun Jorge Moragas  defensa la espanyolitat de Catalunya,  un Nespereira pot lluitar per la seva independència. I clar això, se’ls escapa.
I repeteixo. Els entenc. Una visió del món basada en tots moros o tots cristians, ja ho té això. Quina dèria tenim de parlar diferent, si en espanyol tothom s’entén.  Aquest miserable no sap el que és no poder parlar la llengua de la teva mare al teu propi país, o que et mirem de gairell per parlar l’idioma dels llogarrets.
No  sabria dir si és una incapacitat del tonto que va escriure l’article o és simplement un fet genètic. Vaja, que no cal que ho mamin, el porten a l’ADN. Com porten a l’ADN  una essència hispànica que  arranca d’Atapuerca. Llàstima que  aquests antics espanyols, en alguns casos  fossin fins   caníbals, que això no fa gaire bonic.
Ja sé que pensa que, tol tres diputats són pecata minuta. Si es parés a plantejar que el mes espanyolista de Unió, Duran i Lleida, està sent qüestionat per Vila d’Abadal, que encapçala la iniciativa Municipis per la Independència, o que els darrers  enquestes ja igualen els que volen la independència i el que no, potser seria més destralers, però si més no, des del respecte.
Ja sé que els orígens intel·lectuals d’aquest cuc estan més   en Gabriel i Galan i el seu  complex d’Edip, i  en el Ramiro de Maeztu  de la crida per al retorn del senyors, que no en  Leopoldo Alas. Amb tot,  li passo un text, molt curt, i en espanyol, per si malgrat   tot i els anys a Barcelona té problemes de comprensió del català:
“No veo la manera de matar las tendencias tristísimas de cierta parte inteligente de la juventud catalana.- Lo que sí veo claro, es que las medidas coercitivas serán contraproducentes.- Y el injusto desprecio y los insultos, contraproducentes... y de mal gusto.”
“Con Dios”·, que dirien els castissos.

dimarts, 14 de febrer del 2012

Català, mandinga i martingales

L’amic Joan Tardà té un caràcter que de vegades el pot. Va reaccionar a la intervenció del Sr. Divar, president del Consell General del Poder Judicial, amb un arrauxament de passió que no el va deixar veure la magnanimitat que planaven a les paraules del compareixent.
Finalment, que comparin  un idioma constitucional amb una llengua africana, que  ens queda a milers de quilòmetres, palesa la distància entre aquest senyor i nosaltres.  Jo ja entenc que , en una situació similar, potser fins i tot jo m’enfadaria, però mireu-vos-ho d’aquesta manera.  Aquest senyor no ha parlat des del desig d’escarnir el nostre idioma, sinó  des del menysteniment que neix del desconeixement. Nosaltres estem, segons el seu punt de vista, a la mateixa distància que Gàmbia, mira tu. Llàstima que políticament no sigui cert.
Jo encara avui crec que, en bona mesura, el que fa mal  no és l’espanyolisme dels ultres, que millor o pitjor, sabem combatre. Les bajanades de cadenes com Intereconomia formen part del pack, no sé  si m’explico, i se’ls pot escoltar amb un somriure sota el nas per que el grau d’imbecilitat que traspua acaba per esdevenir  histrionisme.
El problema rau en certs  intel·lectuals i polítics espanyols que “entenen” el cas català. Generosos com són farien com el Sr. Dívar amb els  mandingues i buscarien  com fos un traductor. Finalment, la convivència ja ho té això que de tant en tant hem de buscar traductors  perquè algun de pell fina no se’ns enfadi.
Aquest paternalisme de via estreta fa més mal que  vint Intereconomies. Sota la disfressa de la seva comprensió del fet diferencial s’amaga  a dures penes un desig  de posar les coses al seu lloc i recordar-nos a tots plegats qui mana, i perquè. No tinc cap voluntat que em perdonin la vida ni que em posin traductors, i menys encara que considerin cares les traduccions al Senat després del que any rere any  s’emporten de Catalunya. Tenien fins fa quatre dies una opció, la convivència, que consistia no en la tolerància, sinó en el respecte i la igualtat. Ara només ens queda saber quan falta per marxar, i que així, finalment, puguin prescindir dels odiosos traductors.

dijous, 12 de gener del 2012

Ells són així

Hi ha vegades que un agafa un punt teològic i arriba a la conclusió que el seu regne no és d’aquest món. Però és que realment algunes actuacions del Govern ajuden, i molt, a arribar al misticisme.
Vejam, i anem a pams.
En primer lloc el Sr. Homs, portaveu del Govern manifesta públicament l’oposició del Govern al control del  pressupostos catalans per part del Govern Central. Home, jo anés més enllà i hagués recordat a Madrid que si ens volen fiscalitzar ho facin quan puguem gestionar tots els nostres recursos, i no una part que, com que  els governs espanyols són bona gent, cada any ens deixen. Però bé, per ser CiU, ja era un bon punt de partida. Però és que al dia següent en Jordi Turull  afirmava des del Parlament que estarien disposats a sotmetre’ls a un “control tècnic”. Com que sóc de lletres vaig suposar que devia ser una mena de repàs dels sumatoris, no sigui que hi hagi de més o de menys, perquè, de no ser així, què cony vol dir control tècnic?
Però per acabar-ho d’adobar, i davant la pujada de l’IRPF el conseller Mas-Colell, que imagino que si és conseller d’economia alguna cosa deu saber del tema,  expressa la seva convicció que la pujada de l’IRPF  significaria una asfíxia per Catalunya doncs incrementaria, encara més, el dèficit fiscal. Vaig pensar, carai, una postura digna finalment.
Doncs no! Ahir dia 11 de gener el grup parlamentari de CiU va votar a favor de la convalidació del decret Llei que incorporava l’augment de l’IRPF. I per  fer-la encara més grossa, el Sr. Sánchez-Llibre  afirma que no ho  han fet a canvi de res, i que ells, els de CiU, “som així”.
Tenia por que fossin d’una altra manera i esvalotessin el galliner espanyol. Però no patiu. Ells són així. I així ens va.

dimecres, 21 de desembre del 2011

Llibertat, Nació, Justícia.


Hi ha debats que cansen, sobretot quan el seu objectiu és la desqualificació de l’altri. Resulta curiós que  en un moment com el present en què ambdues, tant la nació i com la defensa dels sectors populars esdevenen  tant importants, encara estiguem embrancats en discriminar tots dos conceptes com si un no pogués acompanyar l’altre.
Si analitzem les darreres polítiques tant del Govern dels Millors com del senyor Zapatero i el discurs  del ja designat president del Gobierno Espanyol, el Sr. Rajoy, i ens guiem per una cosa tant catalana com el sentit comú, Balmes que lluny quedes avui, no podem més que concloure que sense una nació sobirana i plena no hi ha possibilitat de mantenir el nostre país sense fractures socials. Si no  portem fins a les darreres conseqüència la defensa dels sectors populars potser aconseguirem, tot i que jo no sé com, un país lliure, però al preu d’haver deixat,   i no sabem fins quan, una bona part dels nostres  conciutadans al marge del país que volem construir.
I no és aquesta una afirmació que pretengui ser ni tremendista ni gratuïta, poseu l’ordre que vulgueu.
El Congrés espanyol va aprovar una reforma constitucional que donava prioritat al pagament del deute davant qualsevol altra consideració. El senyor Rajoy no trigarà en  augmentar l’IVA. El Govern dels millors penalitza amb un euro els malalts que precisin un medicament. En canvi, on està l’augment de la contribució a la sortida de la crisi dels que més tenen, dels que realment es van beneficiar de la bombolla immobiliària i l’especulació? Qui ha sentit a parlar un impost a les entitats financeres, afartades ja de rebre diners de tots? Aquestes polítiques, com l’antic impost de consums, carrega davant els més febles el pes de  recuperar-se d’una crisi que han provocat i ha beneficiat a d’altres, als de sempre.
En el cas nacional la cosa encara és més dramàtica. Per molt que en Duran i Lleida se solti el pèl (perdó, és una manera de dir), demanant el pacte Fiscal, els diners que ens deuen, els papers de Salamanca que falten o el Sant Rosari,  Madrid és Estat i sap, perquè duu una pràctica de segles, com  actuar-ne. Però a més sabem,per experiència, que l’actitud d’en Duran és pura pose, perquè ha estat així al llarg de ja no sé quantes legislatures, i no trobo cap raó que em permeti suposar que  en aquesta legislatura, amb el govern dels seus aliats a Catalunya, hagi de ser diferent.
La llibertat nacional, la gestió dels propis recursos, traurà de les mans de l’actual Govern les excuses de mal pagador que el permeten justificar el desballestament del nostre  sector públic, aquell que és propietat de qui no en té cap altra. Pretendre lluitar per una nació sense Administració Pública, o una Administració Pública reduïda a la mínima expressió, és retornar als orígens més penosos del capitalisme, amb el poder al servei dels posseïdors, la societat del que té i manté, mancada d’un   braç que auxiliï el feble, que  recapti  en proporció a la renda i distribueixi  en base a les necessitats.
Nació i Esquerra, llibertat nacional i defensa dels més desafavorits han d’anar de la mà. No pot ser de cap altra manera. En  deixar  el món només  podré  llegar a la meva filla un país  i un record. El record intentaré  que sigui  bo i enriquidor. El país l’hem de construir entre tots, just i lliure.      

dissabte, 26 de novembre del 2011

Història i legitimitat


“El poble de Catalunya ha mantingut al llarg dels segles una vocació constant d'autogovern, encarnada en institucions pròpies com la Generalitat -que fou creada el 1359 a les Corts de Cervera- i en un ordenament jurídic específic, aplegat, entre altres recopilacions de normes, en les Constitucions i altres drets de Catalunya. Després del 1714, han estat diversos els intents de recuperació de les institucions d'autogovern. En aquest itinerari històric constitueixen fites destacades, entre altres, la Mancomunitat del 1914, la recuperació de la Generalitat amb l'Estatut del 1932, el restabliment de la Generalitat el 1977 i l'Estatut del 1979, nascut amb la democràcia, la Constitució del 1978 i l'Estat de les autonomies.
(...)
L'autogovern de Catalunya es fonamenta en la Constitució, i també en els drets històrics del poble català, que, en el marc d'aquella, donen origen en aquest Estatut al reconeixement d'una posició singular de la Generalitat. Catalunya vol desenvolupar la seva personalitat política en el marc d'un Estat que reconeix i respecta la diversitat d'identitats dels pobles d'Espanya.”
Aquests paràgrafs previs  apareixen encapçalant l’actual Estatut d’autonomia de Catalunya, al seu preàmbul. La remissió de la realitat nacional de Catalunya a un procés històric secular és innegable. Més enllà de  trets ètnics, racials, de cognoms o famílies, ha estat la història la constructora del nostre país, de la seva llengua, de les seves tradicions i normes legals, de la manera que tenim de mirar i percebre el món que ens envolta.
Resulta  esfereïdor pensar que aquells que, en aquest moment de la nostra història, tenen a les seves mans el futur institucional de la nació catalana anorreïn, com pretenen,   els organismes  públics de recerca, recuperació i difusió de la nostra història com  és el cas del Centre d’Història Contemporània. Si algú vol conèixer quin ha estat la tasca duta, l’ajut a les investigacions sobre la nostra història, a les publicacions d’obres, només cal que segueixen aquest link:
Però més enllà de les dades, hi ha  l’objectiu,  la lluita que alguns romàntics mantenim encara per fer de la història de Catalunya una més de les palanques que la condueixin cap a la seva plenitud. Si, com molts entenem, com jo entenc,  un país és la seva gent d’avui arribada  en determinades condicions i amb una manera pròpia d’entendre el món, fruit de la  seva,  de  vegades gloriosa, sovint dissortada, història,  anul·lar la promoció dels estudis i la divulgació històrica des de les pròpies institucions d’autogovern significa renunciar a una bona part  dels fonaments que les sustenten com a representant de la  nació.
No sabria dir si qui renuncia a la seva història està condemnat  o no a repetir-la; el que sé de cert  és  que perd part de la seva font de  legitimitat, tal i com marca fins i tot  el nostre propi Estatut actual

dilluns, 7 de novembre del 2011

El vot útil


Els catalans, o si més no alguns, tenen al llarg del temps transcorregut des de les primeres eleccions de 1977 un sistema de vot “intel·ligent”. Segons de quines   eleccions es tracti, i en funció de la correlació de forces empren  l’ anomenat “vot útil”.
Així a unes generals  vota  PSC    qui  a les catalanes  vota CiU, o es concentra el vot d’esquerres i progressista en el PSOE per evitar que guanyi el PP.
No criticaré les opcions de cada individu, només faltaria. Simplement m’agradaria posar damunt la taula les contradiccions d’aquest principi.
La primera, el seu caràcter conservador. Des d’un punt de vista nacional, un altre dia em referiré als aspectes socials, des d’un punt de vista nacional deia, provoca que el país no es mogui del marc institucional  en el que es troba, tot i que les enquestes  assenyalin a bastament  el creixement sociològic de l’independentisme i el sobiranisme. En comptes d’optar per aquestes opcions, o per qui defensa amb tots els ets i uts  aquest plantejament, el ciutadà  vota assenyadament allò que  considera unificador del vot en contra de, en comptes de cercar  l’augment del vot a favor de...
En segon lloc, és una opció que es basa principalment en l’autoengany.  Raonables com som, en general tenim tendència a pensar que l’altre també s’avindrà a raons si li podem explicar. Així, un bon pedagog  a Madrid  ens portarà un tracte just per que, certament,  tenim raó. Aquest autoengany  ha provocat que al llarg de més de 30 anys hàgim enviat a Madrid  persones d’indubtable vàlua, que van malbaratar el temps en  explicar a qui no vol escoltar. Si vull un representant a Madrid, no vull que faci pedagogia, que si després de 300 anys encara estem així, deu n’hi do. Vull que defensi aquest país i el porti on vulguin els seus ciutadans, lliurement, sobiranament. Prou hem anat a ballar l’aigua dels poderosos, i mireu com estem ara.
Finalment, condueix a una caricaturització de la política del país. El català, que  vota per conveniència i càlcul,   sembla més un  viatjant de betes i fils, amb tot el respecte que aquestes homes em mereixen, que no un ciutadà que vota amb la voluntat de voler el millor pel país, més enllà de la seva  factibilitat en aquest moment.
Car  el vot conseqüent, el votar amb el cap, sí, però també amb el cor, és l’únic vot que mou les societats i els pobles cap un futur millor.  Votar PP o CiU per convicció, no seré jo qui ho critiqui. Votar amb una calculadora a la mà, més enllà del que desitjaríem que fos el nostre país, lliure, pròsper, just, digne i gloriós, em sembla llençar el vot.

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Etnicitat o historicitat


Fa uns dies vaig assistir a la presentació del llibre d’Alfred Bosch I ara què? I hi vaig escoltar una afirmació que em va deixar, si més no, corprès. Segons aquesta persona, el catalanisme estava  en un estat de salut envejable, més o menys venia a dir, mentre que en allò que s’havia de treballar estava la “catalanitat”.
Un que és de lletres,  valora en la seva justa mesura les paraules. Si més no ho intenta. Rere una afirmació d’aquestes la primera pregunta que em vaig formular era què feia jo, allà. Home, els meus cognoms no provenen precisament de Guifré el Pilós! D’altra banda, davant aquest concepte de catalanitat reivindicada, caldria definir què  hi entenem. No sé, fer castells, ballar sardanes, escoltar els Manel...
Si, per contra, la cosa anés a l’essència ètnica de la nació catalana, tindríem un problema, com és la determinació  del moment de  la foto fixa abans de la qual  s’és català, és dir, s’és dipositari  dels valors autèntics de la catalanitat. Aquesta es pot posar, diguem-ne al 1714, de manera que qualsevol ciutadà amb cognoms no directament  vinculats a homes i dones  previs a aquesta data, caldria que fessin un curset d’adaptació. O el 1914, o el 1931...vaja el camp és ampli. Tant ampli, com que parlar de Catalunya i la seva gent és parlar d’allaus de sangs noves que han contribuït a fer el país que ara tenim.
A mi, aquests concepte de catalanitat, espanyolitat, italianitat i similars em fan més por que una pedregada. És possible que un cop explicat  acabis per dir que val, no era tant greu, però així, en fred, com que fa esgarrifança.  Els que creiem que la Nació és un producte històric, que ha nascut,  s’ha mantingut i, si no la cuidem, pot desaparèixer, anem per tota una altra via. La  de reconèixer en els nostres conciutadans, vinguin d’on vinguin, la seva igualtat radical  en la tasca d’ajudar  a aixecar el país; persones, homes i dones, que han arribat, sovint pensant que venien a Espanya, però que amb el temps i  la nostra feina  silenciosa acabaran, com han acabat tantes i tantes onades immigratòries,per integrar el paisatge, construir el país, i defensar-lo.  Són companys de viatge, sovint ells mateixos ignorants d’aquesta circumstància, necessaris per al manteniment de la Nació, i als que no hem menester de   preguntar-los el cognom, és dir, l’origen. Perquè allò important no és d’on véns, sinó  on vols arribar. És el nacionalisme català inclusiu, que no pregunta per la religió ni les creences, sinó per la voluntat de construir dia a dia el nostre país.


divendres, 14 d’octubre del 2011

Agressions físiques i no físiques.



Aquest darrer  12 d’octubre ha finalitzat a Catalunya amb una estàtua de Companys escapçada i, el què és més greu, amb una persona jove a l’hospital. Aquest persona   va ser atropellada per un zelós guardià de l’ensenya espanyola, que ell mateix havia col·locat a la porta de l’Ajuntament de Masquefa. Com a qüestió prèvia, i per tranquil·litzar els amics d’Intereconomia i similars, cal dir que la bandera no va patir danys. Segons les fonts consultades el seu estat, del drap acolorit vull dir,   continua sent tant bo o dolent com abans dels fets.
Respecte a l’altre incident, òbviament menor davant la magnitud del despropòsit de treure una bandera d’un  lloc en el que no havia d’estar, cal dir que l’actuació de l’edil de Masquefa demostra el tarannà d’una determinada concepció de les relacions socials. Enfront del parlem-ne, hi ha el veure qui la té més gran. De tal manera que al col·locar la bandera  el seu missatge , i més restant al seu vehicle, venia a ser un, a veure qui té  c.... de treure-la. És allò de, “pa xulo” jo, i si democràticament no assoleixo una majoria a la que li sembli bé que la bandera, aquesta o altra,  onegi, doncs sempre quedo jo com dipositari i garant dels sagrats valors espirituals de....què? La barbàrie, la espoliació, el genocidi... que  tot això i  més va ser el 12 d’octubre per uns  indígenes que havien descobert Amèrica molt abans del 1492.
Després hi ha l’escapçament del bust de Companys, i aquí em perdonareu,però penso que tenen raó. Finalment a Companys només el van afusellar, que és una manera light de tractar els catalans, i una rebaixa considerable, vaja, una mort de saldo, comparada amb  la del general Moragues. Aquests bons nois devien pensar, perquè encara que alguns els costi de creure, segur que pensen,  que si  a Moragues l’havien esquarterat, Companys no podia ser menys, i ells van posar el seu gra de sorra  traient-li el cap. Criatures. Que no veieu que tot és per una major dignificació de la figura del president màrtir?
I mentrestant, nosaltres, a veure-les venir i a barallar-nos per com es defensa  millor  Catalunya. Potser que, simplement, ens posem a defensar-la, no?

diumenge, 25 de setembre del 2011

Llengua, identitat i democràcia.


Una de les coses que més m’ha  sobtat sempre del gènere humà, així en general, és la multiplicitat de respostes  que  hom dóna a  problemes semblants. Així, podem veure com  personalitats de mig món ploren per la desaparició d’espècies vegetals o animals a l’Amazònia, i en canvi assisteixen a les  desaparicions de les llengües  amb un posat, en aquest cas, plenament darwinista. Sobreviuen les més fortes.
Jo he tingut la sort de viure realitat idiomàtiques diverses, i us puc assegurar que si alguna vegada em surto de mare, no tenen cap influència els idiomes amb els que he conviscut i que m’han fet seu. Ben al contrari, m’han permès visualitzar i acceptar les diferències, i adonar-me que la mort d’un idioma és la mort d’una manera d’entendre el món, i no cal anar buscar exemples llunyans. Una paraula com a llet, és masculina en gallec; els gallecs tenim dos adverbis de present, i en canvi només  un passat, tant és que un fet succeeixi  fa deu minuts com dos mesos. Com que les paraules ens interpreten la realitat, gallecs i catalans observem la mateixa realitat però la interpretem diversament. I jo he  tingut la fortuna de poder accedir a totes dues interpretacions.
Certament,  tots dos idiomes m’han fet seu, més que no jo els he fet meus, perquè els idiomes t’integren en una realitat que ets tu dins un conjunt.  L’idioma no pot ser un dret individual perquè equivaldria a que els idiomes en realitat fossin soliloquis, parlar sol, vaja.  Las llengua parlada és un dret col·lectiu, que no cal ser imposat perquè en situacions de normalitat impregna la realitat que envolta  l’individu.
Però, i si la realitat ha estat artificialment modificada? Si el devenir històric ha imposat un idioma aliè al propi del país?
Aquest fet, l’existència de grups que parlin un idioma altre que el propi, no dóna a aquest idioma  la categoria d’idioma nacional. És una llengua, amb prou parlants per a ser respectada, i  ningú no ha de ser ni perseguit ni arraconat per parlar-lo, i que mereix, pel nombre de parlants, una consideració especial enfront d’altres llengües que també ara s’hi parlen.
 Però el país, d’idioma, només en té ú. No es pot considerar democràtic un estat que imposa, ni que sigui des dels tribunals, la fantasia de dos idiomes propis del país. Catalunya com a realitat nacional construïda al llarg de la història té un idioma, de la mateixa manera que Castella, que jo sàpiga,  només   en té el castellà. Considerar iguals en drets i  deures ambdós, pretendre il·legal o immoral o poc democràtica  la  intervenció en favor d’una de les llengües, quan sempre n’hi  ha hagut en favor de la imposició de l’espanyol, no deixa de ser condemnar la llengua feble a la mort en nom de la llibertat dels individus i  de la democràcia.
Tanmateix,  imagino aquests mateixos jutges del Suprem signant per garantir la permanència de no se sap quina espècie animal amenaçada.

dimecres, 24 d’agost del 2011

Anar a Madrid? Sí a El Prado de visita.



Una de les qüestions que ens hem de plantejar sobre la funció de la política és, justament, la seva funció. Fas política amb la voluntat d’obtenir uns resultats que facin la vida dels teus conciutadans millor, o que et permetin assolir un ideal de  societat o de país.
En aquest sentit, i amb aquesta voluntat, ens presentem a les eleccions municipals, perquè  volem millor educació i seguretat, treballar en la mesura del possible per als més desafavorits, construir espais  públics de convivència entre els veïns... o ens presentem a les eleccions catalanes intentar estirar el més possible les engrunes d’autogovern que ens ha  prestat, que no donat, l’Estat Espanyol.
Tant en un cas com en l’altre, dediquem  esforços i esmercem diners amb la voluntat d’obtenir uns representants que portin,  en la mesura dels resultats, les nostres idees a bon port, que avancin en la construcció de la societat amb la somniem. Fins aquí, bé. Siguem més forts o més febles, amb millors o pitjors expectatives, hem d’intervenir, doncs el simple fet d’intervenir  ja dóna als ciutadans una aproximació a la imatge de la mena de país que volem bastir.
Ara parlem de les  eleccions espanyoles. Què anem a fer?
Propaganda? Vols dir? Qui escolta els debats, segueix els recorreguts de les lleis abans de la seva aprovació, de les esmenes que s’aproven o es refusen?
Consolidar l’autogovern? Esteu  de conya?
Avançar cap a la sobirania? Sí, clar, cal anar a la capital de la metròpoli perquè la colònia  guanyi  la seva independència, ves per on....
A més, teixir complicitats  a la Vila i Cort  no crec que sigui  un terme que respongui a la realitat. Podem teixir complicitats amb la posada damunt la taula de  circumstàncies desconegudes, i per aquest treball Europa és un lloc formidable. Ara, teixir complicitats a una Cambra com l’espanyola, els membres de la qual, amb excepcions comptades amb els dits de la mà, coneixen perfectament “la qüestió catalana” i la seva solució passa per  destruir la seva realitat nacional en nom d’una única  nació espanyola em sembla, si més no, ingenu.
Per això, perquè la llibertat nacional només pot néixer de la pròpia nació, proposo que ens plantegem, seriosament, si cal anar a Madrid. Ara, anar per anar, prefereixo el Mediterrani.

divendres, 15 de juliol del 2011

Junqueras, sobre la raó i el sentiment

Vaig assistir dimecres 20 a l’acte de presentació de la candidatura de l’Oriol Junqueras  a presidir Esquerra Republicana de Catalunya. L’acompanyaven la candidata  a secretaria general, Marta Rovira, i els que formaran part de la seva executiva, si així ho volen els militants de la formació republicana.
No entraré al debat de les formes, al caràcter  continuista o no de la candidatura, i  d’altres elements prou comentats els darrers dies. Vull destacar un fet, una crida que diu molt del coneixement de la  història de Junqueras, la seva apel·lació als sentiments com a motor de l’acció política.
Certament, voler restringir l’acció humana en societat a comportaments guiats per la raó és, si més no, ganes d’enganyar-nos.  Sovint, les nostres actuacions  col·lectives  actuen més des del vessant atàvic, irracional, o digueu-li com vulgueu, que no des del càlcul cartesià. Si  en matemàtiques no sempre dos més dos són quatre, en el camp de les ciències socials, pràcticament mai, i  entendre  que és així, que per molta racionalitat que  vulguem incorporar sempre resta un pòsit irracional en els comportaments  dels individus i dels pobles, vol dir  accedir a una part de la realitat i, per tant, avançar cap a poder donar  respostes  completes.
Ja a finals del segle dinou es plantejava la distinció entre raó i intuïció. La primera, ens  mostra les relacions entre les coses; la segona, el què les coses són. El coneixement real  de l'essència, dels éssers, no naixia llavors en la raó intel·lectiva. És, en paraules de Charles Péguy, una mena de coneixement interior al que de vegades accedim, de manera individual o col·lectiva. Sovint des d’un progressisme mal entès, hem volgut ignorar una part del coneixement, aquell que enfonsa les seves arrels en les personalitats construïdes per les generacions, arribades a cadascun de nosaltres per vies culturals, genètiques, del medi, tant és: allò realment important és  que ens n’impregnen inconscientment, i  fomenten certes fílies i fòbies, òbviament irracionals.
Com bé donava a entendre Junqueras, per molt que la llibertat de Catalunya beneficiï a tots, no tots la voldran, perquè els seus vincles amb l’altra nació són massa forts, i un raonament no els farà canviar. El cas contrari és igualment palès: fins i tot si Espanya fóra el millor dels estats i ens tractés amb la més   irreprotxable justícia, sempre ens grinyolaria alguna cosa, sempre sabríem que, finalment, no som encara amos de casa nostra.
Per aquesta, entre d’altres raons,  la pedagogia sobre el fet català o els treballs sobre  les balances fiscals, són bons com a arguments, i prou. Al final, és la vinculació afectiva a una o altra realitat nacional la que determinarà la llibertat o no de Catalunya.

dilluns, 11 de juliol del 2011

Un debat, o un passatemps? La viabilitat econòmica d’una Catalunya independent

Hi ha debats i  despeses en informes que un no sap ben bé si tenen cap més sentit que obtenir uns guanys per part dels seus  promotors.
Un dels que més sovinteja  és el que tracta de la viabilitat econòmica de Catalunya. Jo  no sabria dir si és un  entreteniment per a diletants, que mentre es van donar la raó uns als altres no avancen ni un metre cap a la llibertat nacional, o si consideren que de debò és necessari.
Jo, que sóc de lletres, el tema dels números sempre m’espanta una mica. Si a les estadístiques els podem fer dir el què  vulguem, ja no us dic a les macro xifres. Sovint, per tant, el que faig es emprar una filosofia molt pròpia del país, la del sentit comú i  l’estudi comparat.
A veure. ¿Quants estudis sobre la viabilitat econòmica d’un nou estat  es van fer abans de la promulgació de la independència de Kosovo? Ja sé que amb aquesta pregunta em puc  picar els dits, i que en realitat algú em digui que  hi havia prèviament   desenes de tesis doctorals per mi desconegudes sobre aquests tema. Potser. Ara jo no en sentia gens a parlar-ne   quan  des del seu Parlament establien un nou status quo amb Sèrbia.
També m’agradaria saber els estudis, del mateix  tema,   previs a la independència d’Irlanda, per no començar ja amb  el reguitzell de països africans i  asiàtics. Ja m’imagino a Bolívar reunit amb tota una plèiade de saberuts pensadors discutint si proclamaven o no la independència de les colònies americanes, no fóra que no fossin econòmicament viables.
Ara també pot ser que aquests països fossin ja primeres potències econòmiques mundials, i és clar, la viabilitat se’ls pressuposava.
En el nostre cas, jo més aviat diria que es tracta d’una d’aquelles  feines que es fan per  justificar-se. O per acabar de convence’s. Jo no ho necessito. El meu país, el de la meva filla, i el que espero sigui dels meus néts, té un dret que no cal justificar per un pressupost, un PIB o una balança comercial. Té el dret que neix de la seva història, de la seva cultura, del seu dret   i  adquireix entitat política enfortides  amb la voluntat de la seva gent.
La resta, perdoneu, està bé  per a anar d’intel·lectual  ben informat, i poc més.

dijous, 7 de juliol del 2011

En defensa de la pluralitat

D’aquí a poc menys de tres mesos Esquerra Republicana de Catalunya celebrarà un Congrés en el que molts tenen, tenim, posades moltes expectatives. Un candidat  en concret sembla haver reunit al seu entorn  les febles il·lusions que quedaven encara entre la militància republicana. Els seus oponents van deixant mica en mica el camps lliure. Avui mateix, 7 de juliol, Joan Ridao es descartava, segons el seu cercle proper, i Carles Bonet no fa l’efecte que vagi molt més enllà de recollir els avals necessaris, i gràcies.
Així, doncs, pont de plata per en Junqueras?
De vegades, tot i que ara no estigui de moda, la història, i en Junqueras és historiador, demostra que les victòries fàcils sovint  són les menys profitoses. Seria molt llarg descriure el procés gràcies al qual ha aplegat  el seu nucli dur per a dirigir el partit. Sense entrar a valorar  les vàlues personals dels seus integrants, un fet sobta, a primer cop d’ull. De renovació més aviat poca.
Certament no hi són  els fins ara icones de les diverses famílies que han dirigit el partit des del congrés de Lleida, però hi són els números dos, de manera que es pot donar el cas que hi hagi un president nou, amb un equip  responsable per acció o omissió dels errors del partit els darrers anys.  No  hi haurà oposició interna, probablement, però aleshores tampoc debat. I que em perdonin, però quan jo parlo amb un que pensa com jo no hi ha debat;  és la confrontació d’idees i projectes amb el diferent  allò que genera riquesa,   possibilita nous lideratges, amplia la base social, obre la porta a sensibilitats plurals.
ERC té uns principis programàtics que tots acceptem a l’entrar a militar. Creiem en la llibertat nacional de Catalunya, que ha de  desembocar en la seva constitució en estat independent; creiem en la defensa dels sectors populars; som una esquerra no marxista; defensem els drets de les dones, de les minories, la inclusió social, la tolerància, la laïcitat, un Estat del benestar que sigui el patrimoni de qui no té res... Són aquests els mínims amb els que tots formen part d’aquest partit, però a partir d’aquests mínims, ha d’haver un debat lliure, sense pors de ser arraconat per pensar diferent, que ens condueixi cap un partit amb una acció homogènia que neixi d’un conjunt heterogeni.
Per aquest motiu, perquè he nascut i crec en un país  plural,  perquè no  entendria una Esquerra Republicana de Catalunya monolítica i perquè  estic en contra del pensament únic  i de les candidatures úniques, donaré  el meu aval a la candidatura de Carles Bonet. Que no implica que el voti, que no el votaré. Però ha de tenir el dret, com qualsevol militat d’Esquerra Republicana de Catalunya, a explicar el seu projecte.

diumenge, 3 de juliol del 2011

El temps de l'acció


Hi ha vegades que per damunt de tot el que s’imposa és l’acció, encara que aquesta pugui semblar agosarada, eixelebrada o fora de lloc i moment. Perquè el que realment mata les ideologies, les il·lusions col·lectives més enllà del presentisme sovint egoista de  cadascun de nosaltres, és la immobilitat.
Remoure consciències ni  que sigui des de l’error permet visualitzar les forces amagades, els ciutadans que  esperen per dir la seva, tots aquells que  es volen implicar en qualsevol mena d’acció col·lectiva però no volen  donar el primer pas. En aquests temps de “democràcia”, hi  ha una  por que planeja sobre el pensament, i una boira que ens impedeix veure més enllà de la doctrina única, una mena de  compendi que dóna resposta a totes les preguntes. I si no hi ha resposta , la conclusió de la doctrina oficial és que el dubte no té raó de ser-hi.  
Un dels grans avantatges de l’ofici d’historiar és la relativització del present. Al llarg del temps sempre hi ha hagut discursos únics, atzucacs,  situacions  de direcció obligatòria...i a la fi, les alternatives a llarg termini han estat les que les societats en cada moment han escollit, tot i que de vegades no havien estat ni formulades prèviament.
Agafem una de les grans doctrines finalistes, el marxisme. Qui l’havia de dir  a Marx en què esdevindrien les socialdemocràcies nòrdiques, o que la revolució es faria a Rússia? Ancorat en un pensament jueu de  camí lineal, en comptes del temps circular mediterrani, el seu discurs finalista ha afavorit moltes conquestes socials, ha enriquit molts discursos, però finalment jo diria que no ha arribat el Messies.
Per això en moments com l’actual en el què semblaria que no hi ha  sortida, cal actuar. Ja reflexionarem, quan sigui el moment. Cal  obligar a la presa de decisions, la declaració de la independència, a la defensa dels drets de les classes populars perquè sí, perquè més enllà de disquisicions economicistes, és just...cal reconquerir un espai ètic republicà, sense pamflets al darrere, anar posant fonaments encara que no tinguem els plànols de la casa. I mentre ho fem, gairebé com si fóra un miracle laic, veurem que no estem sols.

divendres, 17 de juny del 2011

L'anorreament de la història


Fa unes setmanes uns amics  van  presentar un escrit denunciant la possible desaparició del Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Aquesta setmana he entrat al projecte de pressupostos de  la Generalitat de Catalunya per l’any 2011, i no he pogut deixar de contactar amb qui coneixia, ni que fóra d’oïdes per  intentar aturar  la seva desaparició pràctica. Els pitjors auguris van quedar confirmats al projecte de comptes públics. La dotació diferenciada a aquest organisme és d’uns 92.000€, és a dir, no arriba ni per a pagar les  imprescindibles subscripcions a les revistes del seu àmbit material i adquirir una part de la producció bibliogràfica sobre Catalunya als segles dinou i vint.
Sabent el peu que calcen  els qui dirigeixen  les deus ideològiques de CiU, un ja esperava un cop a la història del nostre país. El que no podia sospitar ni en el meu pitjor malson és que directament  la volguessin anorrear. Però té la seva lògica.
Per a un país l’estudi i el coneixement de la seva història  fonamenta el seu present i  impulsa el seu futur. Les nacions, amb o sense estat, són un producte històric,  no una mena de presència  eterna. Es formen i es destrueixen  gràcies a esdeveniments protagonitzats per persones, del propi país o alienes, amb els seus èxits i fracassos, en un periple  fet com les travesses de les muntanyes: de vegades lineals, de vegades amb retrocessos per buscar una millor via, de vegades amb aturades per  agafar empenta o situar-nos  en el medi.
Un país sense història no existeix, deixem-nos de romanços. Fins i tot diria, com Renan, no tant que calgui falsejar la pròpia història, sinó més aviat avataritzar-la, difuminar els trets dels protagonistes. Un, per exemple, no  farà la descripció de Jaume I anant a l’excusat, però si vol ser un historiador seriós tampoc no el convertirà en un Déu.
La història a més, es permet adonar-nos que no  hi ha mai una única sortida. Al llarg dels segles, el nostre  país ha enfrontat diverses crisis i ha apostat  en favor d’una  o una altra  sortida, i   millor o pitjor el país ha sobreviscut.  I aquí estem. Per això, en moments com l’actual en què ens volen convèncer de la inexistència d’alternatives, del discurs únic per a sortir d’aquesta crisi o d’aquest marc institucional, la història és un company de viatge incòmode.