El 12 de juny de 2012 potser serà recordat, si més no per alguns, com la data en la que l’estelada, de la mà de l’Alfred Bosch, va lluir, ni que fos breument, al Congrés dels diputats espanyol.

Evidentment, ja apareixen veus que parlen de l’esterilitat del gest, que vénen preguntar-se què hem guanyat amb aquesta “comèdia”. El primer que caldria respondre és saber què hem guanyat  durant més de 35 anys de ser assenyats i correctes, no fer aquestes exhibicions,  posar sempre l’altra galta.

Però anem un pas més enllà. Sempre tindrem al davant  aquest català esporuguit, temorenc de perdre, què? Jo entendria que si amb el pas dels anys  les actituds assenyades i  les despeses en pedagogia haguessin donat com a fruit una major comprensió del que els ciutadans d’aquest país volen i necessiten, actes com el de l’Alfred Bosch podrien esdevenir discutibles. Però quan resulta que ha estat tot el contrari, quan davant la lògica, el raonament i la voluntat de diàleg ens hem trobat sempre una paret, o pitjor inclús, l’agressió al país, a  la llengua i la cultura catalans, continuar amb aquesta voluntat de pactisme estantís no sé a què treu cap.

Però  més enllà d’aquest argumentari per a qui  critiqui l’acció, hi ha un seguit de raons que li donen sentit, per si mateix. Una de les claus per a construir una nació  rau en la seva visibilització. Recordo que enfront dels que   sosteníem l’esterilitat d’anar al parlament espanyol, hi havia l’argument de fer visibles, a Espanya i al món, el plet català, la lluita  malauradament encara desconeguda arreu, de molts,  i cada cop més, ciutadans catalans per a la llibertat del seu país. Reconec que tenien raó.

No sé si aquest gest apareixerà al New York Times, o a Le  Monde; si Al Jazeera se’n farà ressò, o si  assolirà milers i milers de visites a Youtube. Tant és. En primer lloc perquè, en major o menor mesura, hi apareixerà, estigueu segurs. Però, a més, cal pensar que la nació no es construeix només des de la raó, també des de la rauxa o, simplement, des del sentiment. Ara milers per no dir milions de persones saben  que tenim una bandera que  ens representa com a futur poble lliure, i al mateix temps, a casa, sentim l’orgull de qui finalment veu la llum més enllà del clos tancat. L’Estat ja ha vist,a ca seva, la representació icònica de Catalunya dins el concert de les nacions sobiranes. Ara només és qüestió de voluntat, tremp i temps.