Etnicitat o historicitat

Fa uns dies vaig assistir a la presentació del llibre d’Alfred Bosch I ara què? I hi vaig escoltar una afirmació que em va deixar, si més no, corprès. Segons aquesta persona, el catalanisme estava  en un estat de salut envejable, més o menys venia a dir, mentre que en allò que s’havia de treballar estava la “catalanitat”.

Un que és de lletres,  valora en la seva justa mesura les paraules. Si més no ho intenta. Rere una afirmació d’aquestes la primera pregunta que em vaig formular era què feia jo, allà. Home, els meus cognoms no provenen precisament de Guifré el Pilós! D’altra banda, davant aquest concepte de catalanitat reivindicada, caldria definir què  hi entenem. No sé, fer castells, ballar sardanes, escoltar els Manel...

Si, per contra, la cosa anés a l’essència ètnica de la nació catalana, tindríem un problema, com és la determinació  del moment de  la foto fixa abans de la qual  s’és català, és dir, s’és dipositari  dels valors autèntics de la catalanitat. Aquesta es pot posar, diguem-ne al 1714, de manera que qualsevol ciutadà amb cognoms no directament  vinculats a homes i dones  previs a aquesta data, caldria que fessin un curset d’adaptació. O el 1914, o el 1931...vaja el camp és ampli. Tant ampli, com que parlar de Catalunya i la seva gent és parlar d’allaus de sangs noves que han contribuït a fer el país que ara tenim.

A mi, aquests concepte de catalanitat, espanyolitat, italianitat i similars em fan més por que una pedregada. És possible que un cop explicat  acabis per dir que val, no era tant greu, però així, en fred, com que fa esgarrifança.  Els que creiem que la Nació és un producte històric, que ha nascut,  s’ha mantingut i, si no la cuidem, pot desaparèixer, anem per tota una altra via. La  de reconèixer en els nostres conciutadans, vinguin d’on vinguin, la seva igualtat radical  en la tasca d’ajudar  a aixecar el país; persones, homes i dones, que han arribat, sovint pensant que venien a Espanya, però que amb el temps i  la nostra feina  silenciosa acabaran, com han acabat tantes i tantes onades immigratòries,per integrar el paisatge, construir el país, i defensar-lo.  Són companys de viatge, sovint ells mateixos ignorants d’aquesta circumstància, necessaris per al manteniment de la Nació, i als que no hem menester de   preguntar-los el cognom, és dir, l’origen. Perquè allò important no és d’on véns, sinó  on vols arribar. És el nacionalisme català inclusiu, que no pregunta per la religió ni les creences, sinó per la voluntat de construir dia a dia el nostre país.