Junqueras, sobre la raó i el sentiment

Vaig assistir dimecres 20 a l’acte de presentació de la candidatura de l’Oriol Junqueras  a presidir Esquerra Republicana de Catalunya. L’acompanyaven la candidata  a secretaria general, Marta Rovira, i els que formaran part de la seva executiva, si així ho volen els militants de la formació republicana.

No entraré al debat de les formes, al caràcter  continuista o no de la candidatura, i  d’altres elements prou comentats els darrers dies. Vull destacar un fet, una crida que diu molt del coneixement de la  història de Junqueras, la seva apel·lació als sentiments com a motor de l’acció política.

Certament, voler restringir l’acció humana en societat a comportaments guiats per la raó és, si més no, ganes d’enganyar-nos.  Sovint, les nostres actuacions  col·lectives  actuen més des del vessant atàvic, irracional, o digueu-li com vulgueu, que no des del càlcul cartesià. Si  en matemàtiques no sempre dos més dos són quatre, en el camp de les ciències socials, pràcticament mai, i  entendre  que és així, que per molta racionalitat que  vulguem incorporar sempre resta un pòsit irracional en els comportaments  dels individus i dels pobles, vol dir  accedir a una part de la realitat i, per tant, avançar cap a poder donar  respostes  completes.

Ja a finals del segle dinou es plantejava la distinció entre raó i intuïció. La primera, ens  mostra les relacions entre les coses; la segona, el què les coses són. El coneixement real  de l'essència, dels éssers, no naixia llavors en la raó intel·lectiva. És, en paraules de Charles Péguy, una mena de coneixement interior al que de vegades accedim, de manera individual o col·lectiva. Sovint des d’un progressisme mal entès, hem volgut ignorar una part del coneixement, aquell que enfonsa les seves arrels en les personalitats construïdes per les generacions, arribades a cadascun de nosaltres per vies culturals, genètiques, del medi, tant és: allò realment important és  que ens n’impregnen inconscientment, i  fomenten certes fílies i fòbies, òbviament irracionals.

Com bé donava a entendre Junqueras, per molt que la llibertat de Catalunya beneficiï a tots, no tots la voldran, perquè els seus vincles amb l’altra nació són massa forts, i un raonament no els farà canviar. El cas contrari és igualment palès: fins i tot si Espanya fóra el millor dels estats i ens tractés amb la més   irreprotxable justícia, sempre ens grinyolaria alguna cosa, sempre sabríem que, finalment, no som encara amos de casa nostra.

Per aquesta, entre d’altres raons,  la pedagogia sobre el fet català o els treballs sobre  les balances fiscals, són bons com a arguments, i prou. Al final, és la vinculació afectiva a una o altra realitat nacional la que determinarà la llibertat o no de Catalunya.