Anar a Madrid? Sí a El Prado de visita.

Una de les qüestions que ens hem de plantejar sobre la funció de la política és, justament, la seva funció. Fas política amb la voluntat d’obtenir uns resultats que facin la vida dels teus conciutadans millor, o que et permetin assolir un ideal de  societat o de país.

En aquest sentit, i amb aquesta voluntat, ens presentem a les eleccions municipals, perquè  volem millor educació i seguretat, treballar en la mesura del possible per als més desafavorits, construir espais  públics de convivència entre els veïns... o ens presentem a les eleccions catalanes intentar estirar el més possible les engrunes d’autogovern que ens ha  prestat, que no donat, l’Estat Espanyol.

Tant en un cas com en l’altre, dediquem  esforços i esmercem diners amb la voluntat d’obtenir uns representants que portin,  en la mesura dels resultats, les nostres idees a bon port, que avancin en la construcció de la societat amb la somniem. Fins aquí, bé. Siguem més forts o més febles, amb millors o pitjors expectatives, hem d’intervenir, doncs el simple fet d’intervenir  ja dóna als ciutadans una aproximació a la imatge de la mena de país que volem bastir.

Ara parlem de les  eleccions espanyoles. Què anem a fer?

Propaganda? Vols dir? Qui escolta els debats, segueix els recorreguts de les lleis abans de la seva aprovació, de les esmenes que s’aproven o es refusen?

Consolidar l’autogovern? Esteu  de conya?

Avançar cap a la sobirania? Sí, clar, cal anar a la capital de la metròpoli perquè la colònia  guanyi  la seva independència, ves per on....

A més, teixir complicitats  a la Vila i Cort  no crec que sigui  un terme que respongui a la realitat. Podem teixir complicitats amb la posada damunt la taula de  circumstàncies desconegudes, i per aquest treball Europa és un lloc formidable. Ara, teixir complicitats a una Cambra com l’espanyola, els membres de la qual, amb excepcions comptades amb els dits de la mà, coneixen perfectament “la qüestió catalana” i la seva solució passa per  destruir la seva realitat nacional en nom d’una única  nació espanyola em sembla, si més no, ingenu.

Per això, perquè la llibertat nacional només pot néixer de la pròpia nació, proposo que ens plantegem, seriosament, si cal anar a Madrid. Ara, anar per anar, prefereixo el Mediterrani.