Coherència? Voleu dir?

Poques hores després de les eleccions municipals, el Govern de Catalunya ha pres dues decisions importants, a saber:
Una nova retallada als funcionaris.
L'anunci que els pressupostos 2011 estaran per al 31 de maig damunt la taula del Consell Executiu.
A mi tot aquest moviment no  em pren per sorpresa, simplement em sobta que  es faci d'una manera tant descarada. Fa temps que resulta evident que la crisi ha estat un fantàstic argument per un canvi de model social. Podem vestir la núvia com vulguem, però finalment el que hi ha al darrera de tot és la voluntat de trencar un estat de coses, és a dir, siguem clars,  l'Estat del Benestar, en benefici d'una societat liberal de cuny vuitcentista.
A l'alliberar a l'Estat, en el nostre cas la Generalitat,  de la tasca de proporcionar al ciutadans les escoles, hospitals, assistència domiciliària que   havien guanyat al llarg de generacions, es deixa en mans de les iniciatives privades, és a dir, mútues sanitàries, escoles privades, Càritas etc., una funció assistencial  imprescindible en els moments actuals, però que no s'adiu  gaire amb el pensament dels nostre governants actuals. I no és una crítica, és una constatació.
Al costat d'això, i un cop es deixen perdre no sé quants milions dels impostos de successions i donacions, es retallen més encara les retribucions dels funcionaris, els dolents de la pel·licula, com sempre. L'estalvi que representarà serà, aproximadament el 5% del que la Generalitat no ingressarà pels impostos que vol suprimir. Però clar, no  podem deixar de banda que sempre estarà millor mirat qui ha tingut, té i tindrà, que no els que, simplement, posem cada en dia en marxa les institucions i els serveis públics del nostre país.

La crisi del pal de paller

Les eleccions municipals del 22 de maig de 2011 han vingut a confirmar la crisi del projecte  actual d’Esquerra, i ho ha fet, al meu entendre, sense matisos. Després d’anys de lluites caïnites a l’interior de l’organització, de pèrdues  d’electors, i de malfiança envers els seus discursos del seu  públic potencial, cal una profunda reflexió que ha de partir, en primer lloc de l’assumpció de responsabilitats.

Ja vaig comentar  després de les eleccions autonòmiques de la tardor passada que no es tractava d’un fet puntual. Fa no gaire en un altre article reflexionava sobre la possible confusió entre  la consolidació d’una massa crítica  estable, i l’error que podia significar vincular aquest concepte a una operació més o menys planificada de màrqueting polític. Ara convé deixar la ferida al descobert per guarir-la de manera més ràpida, tot i que, lamentablement, també més dolorosa.

Caldria preguntar-nos tots plegats, més que no pas  quin ha estat el primer error,  perquè ara continuem  llançant discursos equívocs.  M’ha sobtat llegir reflexions fent referència a un cicle polític,  i em permeto discrepar obertament. Un cicle polític pot marcar unes tendències. El que ha patit Esquerra Republicana de Catalunya a les dues darreres conteses electorals ha estat  una ensulsiada. Davant un cicle electoral no es perd  el 50% dels votants, més de la meitat de la representació al Parlament, la presència  republicana a Lleida, Tarragona, Girona... es passa de quatre representants a dos, en realitat un, a la capital del país. Això, no és un cicle, això no és una febrada. Més aviat es tracta d’una ferida que si no cauteritzem degudament pot deixar  ERC en estat de coma.

És ben cert que el discurs de Josep Huguet  a Cronica.cat el mateix 23 de maig introdueix certs aspectes de reflexió serena que poden ser una guia per a sortir de l’actual atzucac. Els més de 1400 regidors i regidores d'Esquerra, escriu l’ex conseller, , les alcaldies nombroses que obtindrem malgrat tot a comarques i la pujada de la CUPS en algunes ciutats on han ocupat l'espai social abandonat per ERC, només fan que confirmar que allà on hi ha hagut implicació social, no ens hem centrat només en la política institucional i s'ha sabut aglutinar a la millor gent que van des del centre fins a l'esquerra jove i alternativa s'ha resistit i fins i tot pujat. On no s'ha fet aquesta feina s'ha perdut.

Però també n’és ben cert que en tot discurs  cal identificar a l’emissor   i ser conscients que no valen només  les bones propostes. També cal disposar de la credibilitat i la confiança per dur-les a la pràctica, i en aquest moment ERC ha de fer un moviment complex, delicat i imprescindible.  No poden estar al davant de la nova direcció que surti del proper Congrés de la tardor qui ha tingut responsabilitat  en la deriva i la crisi, primer de militants,  i ara de resultats electorals. I hem de ser capaços de canviar estratègies, imatge i praxis política, sense malbaratar  l’experiència acumulada al llarg dels anys. El canvi, per molt dràstic que sigui, no pot significar immolar i oblidar. El canvi ha de comportar la digestió dolorosa dels errors comesos, la  recuperació dels trets que hem perdut pel camí, i el reciclatge de les experiències viscudes.

A diferència en aquest cas de Joan Puigcercós en el seu discurs d’avui, no faig esment de l’independentisme i el progressisme, com tampoc de la laïcitat o l’aposta en favor de les classes populars del país. Per selecció natural,  qui no accepta aquests elements ja no està en ERC. 

Aquest diumenge se celebren eleccions municipals, i de nou els catalans hem de manifestar-nos  respecte a aspectes que estan molt més enllà de l’objecte concret de la convocatòria electoral.

Per acabar de donar morbo a la jornada el Molt Honorable Sr. Artur Mas i Gavarró, per desqualificar aquesta gent que  surt al carrer, ens apareix amb referències a la majoria silenciosa,que segons ell,  aprova la seva política de retallades. Carai! Ves per on ara té  poder endevinatori!!!

Mira que hi havia maneres de dir que no tot és la gernació que surt al carrer, que hi ha estudis, enquestes, observatoris de comportaments socials, vaja, hagués pogut vestir-lo amb  tota  una altra indumentària que fes l’afirmació més creïble, o si més no, més políticament correcta. Desqualificar als que surten al carrer en nom dels que no hi surten ve a ser com dir que si  300.000 catalans  festegen els triomfs del Barça, en realitat els altres 6 milions set-cents mil són del Madrid o de l’Espanyol!!!!

A més, què poc original!. Aquest ha estat sempre el recurs de la dreta més carrinclona, i més cavernícola, i que em perdoni. No sé, jo esperava quelcom més de l’excel·lència que s’havia instal·lat al Palau de la Generalitat, més quan disposen d’un tank d’idees tan poderós com la fundació CatDem. Que no sé si no estarà  afectada també per les retallades...

 Però més enllà dels resultats a curt termini, els catalans ens juguem no el futur, sinó la sortida a una crisi. Els ajuntaments sempre han estat el referent de les polítiques més properes al ciutadà. Donar la clau del govern de Barcelona a la dreta, en aquest cas  a CiU vol dir no només renunciar a les  conquestes de l’estat del benestar. Significa ajornar fins no sabem quan la possibilitat  que Barcelona esdevingui, finalment, el que és in pectore, capital de nació i, esperem, a no trigar molt d’Estat.

La resta són  excuses de mal pagador. Davant la manca de programa, només ens ofereixen l’avorriment, el canvi perquè ara em toca, no per  que sigui la  millor alternativa. Tant els és Barcelona, o qualsevol altre ciutat o poble del Principat. Per assolir el seu Govern, per recuperar  la finca que  els ha estat presa,  accepten fins   llançar-se en braços de qui ha  sotmès i denigrat aquesta terra,aquest país que és   la gent que cada dia el construeix des de, en aquest cas sí, el silenci humil de  la feina callada. I és pena veure tant convergent de bona fe esperant que els seus dirigent donin d'una vegada el pas, sense complexes.

A favor de la memòria

Allò que realment diferencia els homes, com a éssers racionals, de la resta dels animals és la memòria. Per això, la primera acció dels governs reaccionaris és negar la història, o, si això no és possible,  inventar-la. En certs casos fins i tot amb un rerefons filosòfic  d’alçada. Seria el cas del pensador francès Renan que escrivia que una de les característiques  bàsiques per al nacionalisme era mentir sobre la pròpia història.

Actualment assistim a un procés de reconstrucció de la història de Catalunya esfereïdor. Professionals que han dedicat una bona part de la seva activitat a l’estudi de la història del país, un no sap per quins set sous, posen la seva  inqüestionable vàlua intel·lectual al servei  dels nous inquilins del Palau de la Generalitat. Si ens deixem portar per les seves argumentacions, i com que segons ells   la història no va més enllà de l’any 2010, a Catalunya un Govern d’esquerres   ha estat a punt d’enfonsar el país en una crisi sense precedents. El col·lapse, diuen.

Jo al tripartit el criticaria per moltes coses. Per no  plantar-se davant Madrid quan va tenir lloc la primera  retallada  de l’estatut, amb la complicitat d’un  pacte nocturn entre Mas i Zapatero, el que passa és que això és història anterior el 2010 i ja no toca. El criticaria per no aprofundir en les polítiques socials, amb molta més inversió de diners. El criticaria per no aprofundir  en la construcció real d’un Estat català, amb l’enfortiment de la presència a l’exterior, amb la visualització d’una realitat política sotmesa. Probablement per no haver gestionat bé els ajuts i les subvencions, per haver confiat massa en el govern de Madrid, en resum,per moltes coses que, des dels tres partits, al meu entendre, no s’han fet bé;  però només  el criticaria en qüestions de dèficit si la despesa  hagués estat superior al que el país genera, i fins ara, això, no ha passat.

Quin és el volum d’impostos que generem els catalans? Quina part d’aquests són  gestionats per les nostres Institucions? Els anys del tripartit, quin ha estat el volum en milions d’euros que han sortit de Catalunya i no han retornat? Aquest volum, cobreix  el dèficit de la Generalitat, o tot i així, es mantindria el dèficit?

Com que sóc de lletres, agrairia una resposta.

Mentrestant em fa l’efecte que , com sempre, les dretes catalanes juguen al caïnisme, i prefereixen traslladar  el pes de la crisi als més febles, en comptes d’enfrontar-se al poderós. 


Nota: Gràfic tret del blog de Miquel Quintana.  

Bo, i sobretot real, despulladament real!

Gràcies Oriol!
http://in.directe.cat/oriol-junqueras/blog/5837/si-lestat-no-formes-part-de-la-ue-bildu-shauria-pogut-presentar

14 de maig 2011

El Govern dels millors s’ha afartat de dir-nos que  la caixa està buida i que, tal i com  ha deixat l’economia el Tripartit, encara bo que es poden anar pagant els sous dels funcionaris, dels que anem quedant.   Jo sóc de lletres, i de números no entenc gaire, però si tant greu és la situació, com és que no han presentat els pressupostos encara? Si tan delicada era la situació, vols dir que no  l’agreuja la provisionalitat en la que s’han instal·lat?

El cert és que, rere les excuses, està una vocació  de modificar tot un estat de coses que, any rere any, generació rere generació, les classes populars han anat bastint. Per aquests senyors  l’estat del benestar és un llast del període sense història anterior a la seva arribada al poder. Un peatge a pagar per quedar bé i mantenir captiu el vot de la gent assenyada. En realitat no els agrada, no l’entenen, perquè mai no els ha calgut  d’emprar els seus serveis venint d’on vénen, i moltes  vegades veiem la necessitat   de les coses a partir de la pròpia experiència.

Quina falta fa l’estat del benestar a qui sempre ho ha tingut tot?

Al  seu model de societat, el que  ens volen col·locar ni que sigui  amb calçador,   el que prevalen  són els grans interessos privats, no el petit comerç òbviament, les grans multinacionals, la sanitat i l’escola privades, una administració  migrada, un estat del benestar reduït a les col·lectes del Domund, però no tenen el valor de dir-ho   sense embuts.  En comptes d’això posposen  els pressupostos al 23 de maig, passades les eleccions, en un gest de cinisme  polític o  d’irresponsabilitat, i no sabria quina de les dues opcions és  pitjor.

El 14 de maig els ciutadans tenim  la possibilitat de dir a aquests senyors que ja n’hi ha prou. I espero que tots i totes hi siguem al carrer, mostrant que no ens creiem  el seu conte de por.  Però  que no ens passi com amb la gran manifestació del 10 de juliol.  Un gran clam independentista i al final, va i guanya  Convergència i Unió...

Primer de maig

Avui és primer de maig. Una data especialment significativa pels que creiem que una societat més justa és possible. Potser qui  hagi  entrat al meu  blog pensi que la qüestió nacional és un eix de reflexió que n’exclou d’altres.  Greu error. Entendre un país sense gent  és  una entel·lèquia. Un  país, una nació és  la gent, les persones... i  per tant el conjunt de generacions que una rere  l’altra han creat un model de societat.

Sovint, perquè la història és un company de viatge incòmode, ens pensem que estem  on estem per una mena d’encanteri.  Estem on estem, i gaudim dels “privilegis” que gaudim,  gràcies al sofriment i la mort de moltes persones  que van viure abans que nosaltres.

Més enllà dels màrtirs de Xicago, o les dones cremades vives que van donar lloc al 8 de març com a efemèride,  generacions de treballadors van ser protagonistes de lluites sovint silencioses, i sempre silenciades, que van permetre que a Catalunya gaudíssim d’això que anomenem estat del benestar. No es tracta, en contra del què el govern dels millors ens vol fer creure, d’unes fites assolides en base a la bona fe de no se sap ben bé qui. Van ser assoliments tenaços, fràgils, consolidats en  la lluita sorda i constant, que en diria Raimon.

Ara ens vénen amb romanços, amb la voluntat   pregona de fer-nos passar bous per bèsties  grosses, com si  les baixes per malaltia, les vuit hores, les vacances pagades, el dret a una jubilació digna...haguessin nascut com els bolets, per una mena de miracle cíclic. Ara pretenen que les persones retrocedeixin fins a ser, com al segle dinou, només  mercaderia.

A Catalunya, on la lluita dels treballadors va  instaurar la jornada de vuit hores, després  de la vaga de la Canadenca, sabem bé del que se’ns parla quan  surt el concepte d’estat del benestar. Morts, presos, represaliats. Si ara, per una crisi provocada pels  grans grups financers mundials, hem de renunciar a allò que tant ens va costar aconseguir, i n'acceptem, de renunciar-hi,  potser tinguem el govern que ens mereixem.