Etnicitat o historicitat

Fa uns dies vaig assistir a la presentació del llibre d’Alfred Bosch I ara què? I hi vaig escoltar una afirmació que em va deixar, si més no, corprès. Segons aquesta persona, el catalanisme estava  en un estat de salut envejable, més o menys venia a dir, mentre que en allò que s’havia de treballar estava la “catalanitat”.

Un que és de lletres,  valora en la seva justa mesura les paraules. Si més no ho intenta. Rere una afirmació d’aquestes la primera pregunta que em vaig formular era què feia jo, allà. Home, els meus cognoms no provenen precisament de Guifré el Pilós! D’altra banda, davant aquest concepte de catalanitat reivindicada, caldria definir què  hi entenem. No sé, fer castells, ballar sardanes, escoltar els Manel...

Si, per contra, la cosa anés a l’essència ètnica de la nació catalana, tindríem un problema, com és la determinació  del moment de  la foto fixa abans de la qual  s’és català, és dir, s’és dipositari  dels valors autèntics de la catalanitat. Aquesta es pot posar, diguem-ne al 1714, de manera que qualsevol ciutadà amb cognoms no directament  vinculats a homes i dones  previs a aquesta data, caldria que fessin un curset d’adaptació. O el 1914, o el 1931...vaja el camp és ampli. Tant ampli, com que parlar de Catalunya i la seva gent és parlar d’allaus de sangs noves que han contribuït a fer el país que ara tenim.

A mi, aquests concepte de catalanitat, espanyolitat, italianitat i similars em fan més por que una pedregada. És possible que un cop explicat  acabis per dir que val, no era tant greu, però així, en fred, com que fa esgarrifança.  Els que creiem que la Nació és un producte històric, que ha nascut,  s’ha mantingut i, si no la cuidem, pot desaparèixer, anem per tota una altra via. La  de reconèixer en els nostres conciutadans, vinguin d’on vinguin, la seva igualtat radical  en la tasca d’ajudar  a aixecar el país; persones, homes i dones, que han arribat, sovint pensant que venien a Espanya, però que amb el temps i  la nostra feina  silenciosa acabaran, com han acabat tantes i tantes onades immigratòries,per integrar el paisatge, construir el país, i defensar-lo.  Són companys de viatge, sovint ells mateixos ignorants d’aquesta circumstància, necessaris per al manteniment de la Nació, i als que no hem menester de   preguntar-los el cognom, és dir, l’origen. Perquè allò important no és d’on véns, sinó  on vols arribar. És el nacionalisme català inclusiu, que no pregunta per la religió ni les creences, sinó per la voluntat de construir dia a dia el nostre país.

Agressions físiques i no físiques.

Aquest darrer  12 d’octubre ha finalitzat a Catalunya amb una estàtua de Companys escapçada i, el què és més greu, amb una persona jove a l’hospital. Aquest persona   va ser atropellada per un zelós guardià de l’ensenya espanyola, que ell mateix havia col·locat a la porta de l’Ajuntament de Masquefa. Com a qüestió prèvia, i per tranquil·litzar els amics d’Intereconomia i similars, cal dir que la bandera no va patir danys. Segons les fonts consultades el seu estat, del drap acolorit vull dir,   continua sent tant bo o dolent com abans dels fets.

Respecte a l’altre incident, òbviament menor davant la magnitud del despropòsit de treure una bandera d’un  lloc en el que no havia d’estar, cal dir que l’actuació de l’edil de Masquefa demostra el tarannà d’una determinada concepció de les relacions socials. Enfront del parlem-ne, hi ha el veure qui la té més gran. De tal manera que al col·locar la bandera  el seu missatge , i més restant al seu vehicle, venia a ser un, a veure qui té  c.... de treure-la. És allò de, “pa xulo” jo, i si democràticament no assoleixo una majoria a la que li sembli bé que la bandera, aquesta o altra,  onegi, doncs sempre quedo jo com dipositari i garant dels sagrats valors espirituals de....què? La barbàrie, la espoliació, el genocidi... que  tot això i  més va ser el 12 d’octubre per uns  indígenes que havien descobert Amèrica molt abans del 1492.

Després hi ha l’escapçament del bust de Companys, i aquí em perdonareu,però penso que tenen raó. Finalment a Companys només el van afusellar, que és una manera light de tractar els catalans, i una rebaixa considerable, vaja, una mort de saldo, comparada amb  la del general Moragues. Aquests bons nois devien pensar, perquè encara que alguns els costi de creure, segur que pensen,  que si  a Moragues l’havien esquarterat, Companys no podia ser menys, i ells van posar el seu gra de sorra  traient-li el cap. Criatures. Que no veieu que tot és per una major dignificació de la figura del president màrtir?

I mentrestant, nosaltres, a veure-les venir i a barallar-nos per com es defensa  millor  Catalunya. Potser que, simplement, ens posem a defensar-la, no?