L'anorreament de la història

Fa unes setmanes uns amics  van  presentar un escrit denunciant la possible desaparició del Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Aquesta setmana he entrat al projecte de pressupostos de  la Generalitat de Catalunya per l’any 2011, i no he pogut deixar de contactar amb qui coneixia, ni que fóra d’oïdes per  intentar aturar  la seva desaparició pràctica. Els pitjors auguris van quedar confirmats al projecte de comptes públics. La dotació diferenciada a aquest organisme és d’uns 92.000€, és a dir, no arriba ni per a pagar les  imprescindibles subscripcions a les revistes del seu àmbit material i adquirir una part de la producció bibliogràfica sobre Catalunya als segles dinou i vint.

Sabent el peu que calcen  els qui dirigeixen  les deus ideològiques de CiU, un ja esperava un cop a la història del nostre país. El que no podia sospitar ni en el meu pitjor malson és que directament  la volguessin anorrear. Però té la seva lògica.

Per a un país l’estudi i el coneixement de la seva història  fonamenta el seu present i  impulsa el seu futur. Les nacions, amb o sense estat, són un producte històric,  no una mena de presència  eterna. Es formen i es destrueixen  gràcies a esdeveniments protagonitzats per persones, del propi país o alienes, amb els seus èxits i fracassos, en un periple  fet com les travesses de les muntanyes: de vegades lineals, de vegades amb retrocessos per buscar una millor via, de vegades amb aturades per  agafar empenta o situar-nos  en el medi.

Un país sense història no existeix, deixem-nos de romanços. Fins i tot diria, com Renan, no tant que calgui falsejar la pròpia història, sinó més aviat avataritzar-la, difuminar els trets dels protagonistes. Un, per exemple, no  farà la descripció de Jaume I anant a l’excusat, però si vol ser un historiador seriós tampoc no el convertirà en un Déu.

La història a més, es permet adonar-nos que no  hi ha mai una única sortida. Al llarg dels segles, el nostre  país ha enfrontat diverses crisis i ha apostat  en favor d’una  o una altra  sortida, i   millor o pitjor el país ha sobreviscut.  I aquí estem. Per això, en moments com l’actual en què ens volen convèncer de la inexistència d’alternatives, del discurs únic per a sortir d’aquesta crisi o d’aquest marc institucional, la història és un company de viatge incòmode. 

La qüestió nacional o la qüestió social. Un dilema fals.

Sembla que dins l’independentisme d’ERC, vull creure que realment tots en som, es planteja sempre un dilema, al meu entendre, absurd en aquests moments. En fer política des de ERC què cal prioritzar? Una política d’esquerres o el vessant nacional?

Aquest dubte es podria plantejar en moments de bonança, quan els beneficis,  que tot i l’espoli,  tenien els comptes públics permetia  maquillar  la realitat. Ara, això ja no és  possible.

En aquests moments, els que de debò ens sentim  amb consciència social  no podem plantejar-nos cap dubte. Només la capacitat de gestionar els nostres propis recursos pot conduir a la creació d’un estat del benestar que no estigui subjecte  al caprici dels governs, catalans òbviament. I això passa per la independència.

No dic amb això que els càrrecs electes en la seva política del dia a dia ignorin  la possibilitat d’obtenir millores socials, o si més no, de parar el cop que el Govern dels Millors està donant  a l’Estat del Benestar. Cada dia la gent ha de menjar, va a la seva feina, intenta tirar endavant els seus estudis...i per tant,  hem de treballar per aquest dia a dia. Ara, plantejar opcions estratègiques que no tinguin com a  finalitat la independència i la gestió dels propis recursos  a mitjà termini, promoure enteses amb una esquerra espanyolista que no veu cap més marc que la Constitució Espanyola i  la seva legalitat, és enganyar la ciutadania  mirant d’enganyar-nos nosaltres mateixos. 

Cap a on i com

Davant la perspectiva de canvi de direcció  i amb un  congrés a les envistes, un no es pot estar de reflexionar sobre ERC, el seu tarannà i sobretot, sobre la seva identitat profunda.

Cal destacar en primer lloc que ERC és un  partit que, només amb una actuació medianament coherent i amb un full de ruta   entenedor, pot capgirar els resultats electorals, potser no per guanyar unes eleccions demà , però sí per a recuperar un pes decisiu a les institucions del país.

Un actitud coherent és respectar la voluntat dels teus votants, no forçant pactes que ni tant sols  es plasmen per escrit. Ser coherent vol dir actuar,   ignorant de l’Estat espanyol, no promoure lleis com la de consultes que només serveix per fer volar coloms. Ser coherent és identificar un objecte social propi, i no perdre’ns en pactes a Madrid que no ens porten a enlloc.

Tenir un full de ruta és decidir els passos cap a la Independència. Promoure campanyes  de desacatament des de les institucions contra tota norma que no hagi eixit de les Institucions catalanes. Deixar de plorar els diners robats i estructurar una fiscalitat pròpia. Ajudar a qui no  vol acatar sentències que ataquin el nostre país, siguin del tribunal espanyol que siguin. Defensar un model de recurs que vegi Brussel·les com el Tribunal  en alçada, i no els tribunals de l’Estat. I explicar que la  política social que defensem només serà possible amb un Estat  propi que gestioni els seus recursos.

El problema rau en què  molts dels seus potencials votants es pregunten, i vist el passat recent penso que amb raó, si accedir a les institucions té algun sentit més enllà del fet en si. Allò que dèiem,  volem la cadira per fer o per seure?

No vull ser injust, i certament hi ha persones que han esmerçat hores, esforços i talent en servir als ciutadans des dels llocs que han ocupat. Resulta una veritat més evident en el cas municipal.  Per això, per la feina d’aquestes persones, i no per les sigles, vinculades més a la direcció nacional del partit, hem mantingut el nostre  pes al territori.

Un cop fet aquest incís, que em semblava de justícia,  la realitat dels darrers dies no invita precisament a l’optimisme.  A la política, i sembla que alguns no ho entenen o no ho velen entendre, la forma sovint és el fons. Llavors, quina interpretació es pot fer de l’actitud d’un secretari general dimitit que planteja un acord de cara a les eleccions espanyoles amb ICV? Hi ha una opció estratègica, quan  el president havia  assegurat que no se’n prendria cap amb la direcció  en funcions? O només el desig de mantenir un escó? Perquè el que importa no  és  el què jo opini, un entre 7 milions de ciutadans. És la imatge transmesa.

Aquestes actituds, impròpies a les portes del Congrés i el canvi de direcció, provoquen un allunyament dels pocs que encara ens restaven fidels. Sovint militar a un partit, ni  que sigui laic, demana un punt de fe,però ostres, tant!

I si les actuacions no són coherents, no parlem del full de ruta. Encara estem discutint si primer el país o  el vessant social.

I totes aquestes actuacions no em preocuparien si no fóra per una altra de les característiques de la darrera etapa d’ERC. Som l’únic partit que no en té, de  corrents interns. Nosaltres tot ho arreglem amb escissions. Per dir-lo gràficament, ens apareix un gra i ens amputem el braç...que com a tractament em sembla un xic agressiu. Si algú llegeix aquestes darreres  línies respondrà de dues maneres, a saber: si pertany al grup dels que han  quedat, dirà que els altres no eren demòcrates i no varen acceptar el resultat del Congrés anterior; si pertany al grup dels que han marxat, diran que la direcció no era demòcrata i no els van permetre ni respirar dins l’organització. Resumint, tots són tant demòcrates que són incapaços de conviure-hi.