Nou llibre

Perquè la història finalment la fan les persones. En homenatge als resistents i a les vídues del 1714, i especialment a Magdalena Giralt, vídua del general Moragues.

Convergència i la fletxa de Guillem Tell

Quan era una mica més jove que ara, un professor ens va explicar com, hipotèticament, la fletxa de Guillem Tell encara no havia arribat a la poma. Quan la fletxa surt de l’arc, ens deia, ha de recórrer la meitat del camí fins la poma, després la meitat de la meitat i així fins l’infinit. De manera que una fletxa que hagués sortit el segle XII encara estaria  fent una meitat de les infinites a recórrer. Aquest ve a ser, si fa no fa, el discurs de Convergència cap a la llibertat de Catalunya.

Primer un Estatut assenyat, no sigui que s’enfadessin els militars franquistes; després la política de la “pedagogia”, i, per no cansar al lector, ara  el dret a decidir a terminis, com si ens volguéssim comprar un cotxe o  un apartament. En resum, marejar la perdiu fins que la pobre bèstia no sàpiga si és perdiu o pollastre posat a dieta.

A la pràctica, quina és respecte al país la política de Convergència? I ho pregunto innocentment. Potser volen que siguem una regió amb autonomia financera, una Nació  incomplerta, o un poti-poti d’ambdues coses. O simplement s’apliquen el conte de la fletxa de Guillem Tell i pensen que, com que el seu recorregut és infinit, sempre estaran a temps de prendre  d’una vegades per totes una posició clara, i així poder saber la resta si són carn o peix.

El que passa és que a Catalunya la filosofia triomfant  ha estat sempre la del sentit comú, que diu que la fletxa arribarà segur, i millor que no t’agafi pel  mig.

Independentisme conseqüent

El nostre actual Govern, no ens enganyem, està fent prou mèrits per que els catalans li munten un bon pollastre. No sabria dir si una vaga general, una insubmissió o una vaga de fam col·lectiva abans que sigui ell qui ens faci passar gana.
Dit això, per tal que  ningú no  m'imputi cap pecat de convergencionisme,  no em puc estar de protestar davant  els suposats controls del pressupost de Catalunya, en la part de despesa social i sanitària, per part de la Sra. Pajin. En aquesta situació de crisi, com en situacions de bonança, és dins el país on s'ha de resoldre el problema. No em serveix que ningú de Madrid, per molt Govern que sigui, es  permeti  fiscalitzar el Govern que els catalans ens hem donat. Si el Govern de l'Estat té alguna preocupació sobre la situació econòmica de Catalunya, que ens retorni els diners que any rere any ens espolia. Sobre els nostres governants, i com posar-los al seu lloc si toca, ja som prou grandets per dir la nostra sense que ningú de fora ens hagi d'"ajudar".

Els blogs on he publicat

Un recull dels meus darrers articles a araponent.cat
I aquí els de  directe.cat