dimecres, 21 de desembre del 2011

Llibertat, Nació, Justícia.


Hi ha debats que cansen, sobretot quan el seu objectiu és la desqualificació de l’altri. Resulta curiós que  en un moment com el present en què ambdues, tant la nació i com la defensa dels sectors populars esdevenen  tant importants, encara estiguem embrancats en discriminar tots dos conceptes com si un no pogués acompanyar l’altre.
Si analitzem les darreres polítiques tant del Govern dels Millors com del senyor Zapatero i el discurs  del ja designat president del Gobierno Espanyol, el Sr. Rajoy, i ens guiem per una cosa tant catalana com el sentit comú, Balmes que lluny quedes avui, no podem més que concloure que sense una nació sobirana i plena no hi ha possibilitat de mantenir el nostre país sense fractures socials. Si no  portem fins a les darreres conseqüència la defensa dels sectors populars potser aconseguirem, tot i que jo no sé com, un país lliure, però al preu d’haver deixat,   i no sabem fins quan, una bona part dels nostres  conciutadans al marge del país que volem construir.
I no és aquesta una afirmació que pretengui ser ni tremendista ni gratuïta, poseu l’ordre que vulgueu.
El Congrés espanyol va aprovar una reforma constitucional que donava prioritat al pagament del deute davant qualsevol altra consideració. El senyor Rajoy no trigarà en  augmentar l’IVA. El Govern dels millors penalitza amb un euro els malalts que precisin un medicament. En canvi, on està l’augment de la contribució a la sortida de la crisi dels que més tenen, dels que realment es van beneficiar de la bombolla immobiliària i l’especulació? Qui ha sentit a parlar un impost a les entitats financeres, afartades ja de rebre diners de tots? Aquestes polítiques, com l’antic impost de consums, carrega davant els més febles el pes de  recuperar-se d’una crisi que han provocat i ha beneficiat a d’altres, als de sempre.
En el cas nacional la cosa encara és més dramàtica. Per molt que en Duran i Lleida se solti el pèl (perdó, és una manera de dir), demanant el pacte Fiscal, els diners que ens deuen, els papers de Salamanca que falten o el Sant Rosari,  Madrid és Estat i sap, perquè duu una pràctica de segles, com  actuar-ne. Però a més sabem,per experiència, que l’actitud d’en Duran és pura pose, perquè ha estat així al llarg de ja no sé quantes legislatures, i no trobo cap raó que em permeti suposar que  en aquesta legislatura, amb el govern dels seus aliats a Catalunya, hagi de ser diferent.
La llibertat nacional, la gestió dels propis recursos, traurà de les mans de l’actual Govern les excuses de mal pagador que el permeten justificar el desballestament del nostre  sector públic, aquell que és propietat de qui no en té cap altra. Pretendre lluitar per una nació sense Administració Pública, o una Administració Pública reduïda a la mínima expressió, és retornar als orígens més penosos del capitalisme, amb el poder al servei dels posseïdors, la societat del que té i manté, mancada d’un   braç que auxiliï el feble, que  recapti  en proporció a la renda i distribueixi  en base a les necessitats.
Nació i Esquerra, llibertat nacional i defensa dels més desafavorits han d’anar de la mà. No pot ser de cap altra manera. En  deixar  el món només  podré  llegar a la meva filla un país  i un record. El record intentaré  que sigui  bo i enriquidor. El país l’hem de construir entre tots, just i lliure.      

dissabte, 26 de novembre del 2011

Història i legitimitat


“El poble de Catalunya ha mantingut al llarg dels segles una vocació constant d'autogovern, encarnada en institucions pròpies com la Generalitat -que fou creada el 1359 a les Corts de Cervera- i en un ordenament jurídic específic, aplegat, entre altres recopilacions de normes, en les Constitucions i altres drets de Catalunya. Després del 1714, han estat diversos els intents de recuperació de les institucions d'autogovern. En aquest itinerari històric constitueixen fites destacades, entre altres, la Mancomunitat del 1914, la recuperació de la Generalitat amb l'Estatut del 1932, el restabliment de la Generalitat el 1977 i l'Estatut del 1979, nascut amb la democràcia, la Constitució del 1978 i l'Estat de les autonomies.
(...)
L'autogovern de Catalunya es fonamenta en la Constitució, i també en els drets històrics del poble català, que, en el marc d'aquella, donen origen en aquest Estatut al reconeixement d'una posició singular de la Generalitat. Catalunya vol desenvolupar la seva personalitat política en el marc d'un Estat que reconeix i respecta la diversitat d'identitats dels pobles d'Espanya.”
Aquests paràgrafs previs  apareixen encapçalant l’actual Estatut d’autonomia de Catalunya, al seu preàmbul. La remissió de la realitat nacional de Catalunya a un procés històric secular és innegable. Més enllà de  trets ètnics, racials, de cognoms o famílies, ha estat la història la constructora del nostre país, de la seva llengua, de les seves tradicions i normes legals, de la manera que tenim de mirar i percebre el món que ens envolta.
Resulta  esfereïdor pensar que aquells que, en aquest moment de la nostra història, tenen a les seves mans el futur institucional de la nació catalana anorreïn, com pretenen,   els organismes  públics de recerca, recuperació i difusió de la nostra història com  és el cas del Centre d’Història Contemporània. Si algú vol conèixer quin ha estat la tasca duta, l’ajut a les investigacions sobre la nostra història, a les publicacions d’obres, només cal que segueixen aquest link:
Però més enllà de les dades, hi ha  l’objectiu,  la lluita que alguns romàntics mantenim encara per fer de la història de Catalunya una més de les palanques que la condueixin cap a la seva plenitud. Si, com molts entenem, com jo entenc,  un país és la seva gent d’avui arribada  en determinades condicions i amb una manera pròpia d’entendre el món, fruit de la  seva,  de  vegades gloriosa, sovint dissortada, història,  anul·lar la promoció dels estudis i la divulgació històrica des de les pròpies institucions d’autogovern significa renunciar a una bona part  dels fonaments que les sustenten com a representant de la  nació.
No sabria dir si qui renuncia a la seva història està condemnat  o no a repetir-la; el que sé de cert  és  que perd part de la seva font de  legitimitat, tal i com marca fins i tot  el nostre propi Estatut actual

dilluns, 7 de novembre del 2011

El vot útil


Els catalans, o si més no alguns, tenen al llarg del temps transcorregut des de les primeres eleccions de 1977 un sistema de vot “intel·ligent”. Segons de quines   eleccions es tracti, i en funció de la correlació de forces empren  l’ anomenat “vot útil”.
Així a unes generals  vota  PSC    qui  a les catalanes  vota CiU, o es concentra el vot d’esquerres i progressista en el PSOE per evitar que guanyi el PP.
No criticaré les opcions de cada individu, només faltaria. Simplement m’agradaria posar damunt la taula les contradiccions d’aquest principi.
La primera, el seu caràcter conservador. Des d’un punt de vista nacional, un altre dia em referiré als aspectes socials, des d’un punt de vista nacional deia, provoca que el país no es mogui del marc institucional  en el que es troba, tot i que les enquestes  assenyalin a bastament  el creixement sociològic de l’independentisme i el sobiranisme. En comptes d’optar per aquestes opcions, o per qui defensa amb tots els ets i uts  aquest plantejament, el ciutadà  vota assenyadament allò que  considera unificador del vot en contra de, en comptes de cercar  l’augment del vot a favor de...
En segon lloc, és una opció que es basa principalment en l’autoengany.  Raonables com som, en general tenim tendència a pensar que l’altre també s’avindrà a raons si li podem explicar. Així, un bon pedagog  a Madrid  ens portarà un tracte just per que, certament,  tenim raó. Aquest autoengany  ha provocat que al llarg de més de 30 anys hàgim enviat a Madrid  persones d’indubtable vàlua, que van malbaratar el temps en  explicar a qui no vol escoltar. Si vull un representant a Madrid, no vull que faci pedagogia, que si després de 300 anys encara estem així, deu n’hi do. Vull que defensi aquest país i el porti on vulguin els seus ciutadans, lliurement, sobiranament. Prou hem anat a ballar l’aigua dels poderosos, i mireu com estem ara.
Finalment, condueix a una caricaturització de la política del país. El català, que  vota per conveniència i càlcul,   sembla més un  viatjant de betes i fils, amb tot el respecte que aquestes homes em mereixen, que no un ciutadà que vota amb la voluntat de voler el millor pel país, més enllà de la seva  factibilitat en aquest moment.
Car  el vot conseqüent, el votar amb el cap, sí, però també amb el cor, és l’únic vot que mou les societats i els pobles cap un futur millor.  Votar PP o CiU per convicció, no seré jo qui ho critiqui. Votar amb una calculadora a la mà, més enllà del que desitjaríem que fos el nostre país, lliure, pròsper, just, digne i gloriós, em sembla llençar el vot.

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Etnicitat o historicitat


Fa uns dies vaig assistir a la presentació del llibre d’Alfred Bosch I ara què? I hi vaig escoltar una afirmació que em va deixar, si més no, corprès. Segons aquesta persona, el catalanisme estava  en un estat de salut envejable, més o menys venia a dir, mentre que en allò que s’havia de treballar estava la “catalanitat”.
Un que és de lletres,  valora en la seva justa mesura les paraules. Si més no ho intenta. Rere una afirmació d’aquestes la primera pregunta que em vaig formular era què feia jo, allà. Home, els meus cognoms no provenen precisament de Guifré el Pilós! D’altra banda, davant aquest concepte de catalanitat reivindicada, caldria definir què  hi entenem. No sé, fer castells, ballar sardanes, escoltar els Manel...
Si, per contra, la cosa anés a l’essència ètnica de la nació catalana, tindríem un problema, com és la determinació  del moment de  la foto fixa abans de la qual  s’és català, és dir, s’és dipositari  dels valors autèntics de la catalanitat. Aquesta es pot posar, diguem-ne al 1714, de manera que qualsevol ciutadà amb cognoms no directament  vinculats a homes i dones  previs a aquesta data, caldria que fessin un curset d’adaptació. O el 1914, o el 1931...vaja el camp és ampli. Tant ampli, com que parlar de Catalunya i la seva gent és parlar d’allaus de sangs noves que han contribuït a fer el país que ara tenim.
A mi, aquests concepte de catalanitat, espanyolitat, italianitat i similars em fan més por que una pedregada. És possible que un cop explicat  acabis per dir que val, no era tant greu, però així, en fred, com que fa esgarrifança.  Els que creiem que la Nació és un producte històric, que ha nascut,  s’ha mantingut i, si no la cuidem, pot desaparèixer, anem per tota una altra via. La  de reconèixer en els nostres conciutadans, vinguin d’on vinguin, la seva igualtat radical  en la tasca d’ajudar  a aixecar el país; persones, homes i dones, que han arribat, sovint pensant que venien a Espanya, però que amb el temps i  la nostra feina  silenciosa acabaran, com han acabat tantes i tantes onades immigratòries,per integrar el paisatge, construir el país, i defensar-lo.  Són companys de viatge, sovint ells mateixos ignorants d’aquesta circumstància, necessaris per al manteniment de la Nació, i als que no hem menester de   preguntar-los el cognom, és dir, l’origen. Perquè allò important no és d’on véns, sinó  on vols arribar. És el nacionalisme català inclusiu, que no pregunta per la religió ni les creences, sinó per la voluntat de construir dia a dia el nostre país.


divendres, 14 d’octubre del 2011

Agressions físiques i no físiques.



Aquest darrer  12 d’octubre ha finalitzat a Catalunya amb una estàtua de Companys escapçada i, el què és més greu, amb una persona jove a l’hospital. Aquest persona   va ser atropellada per un zelós guardià de l’ensenya espanyola, que ell mateix havia col·locat a la porta de l’Ajuntament de Masquefa. Com a qüestió prèvia, i per tranquil·litzar els amics d’Intereconomia i similars, cal dir que la bandera no va patir danys. Segons les fonts consultades el seu estat, del drap acolorit vull dir,   continua sent tant bo o dolent com abans dels fets.
Respecte a l’altre incident, òbviament menor davant la magnitud del despropòsit de treure una bandera d’un  lloc en el que no havia d’estar, cal dir que l’actuació de l’edil de Masquefa demostra el tarannà d’una determinada concepció de les relacions socials. Enfront del parlem-ne, hi ha el veure qui la té més gran. De tal manera que al col·locar la bandera  el seu missatge , i més restant al seu vehicle, venia a ser un, a veure qui té  c.... de treure-la. És allò de, “pa xulo” jo, i si democràticament no assoleixo una majoria a la que li sembli bé que la bandera, aquesta o altra,  onegi, doncs sempre quedo jo com dipositari i garant dels sagrats valors espirituals de....què? La barbàrie, la espoliació, el genocidi... que  tot això i  més va ser el 12 d’octubre per uns  indígenes que havien descobert Amèrica molt abans del 1492.
Després hi ha l’escapçament del bust de Companys, i aquí em perdonareu,però penso que tenen raó. Finalment a Companys només el van afusellar, que és una manera light de tractar els catalans, i una rebaixa considerable, vaja, una mort de saldo, comparada amb  la del general Moragues. Aquests bons nois devien pensar, perquè encara que alguns els costi de creure, segur que pensen,  que si  a Moragues l’havien esquarterat, Companys no podia ser menys, i ells van posar el seu gra de sorra  traient-li el cap. Criatures. Que no veieu que tot és per una major dignificació de la figura del president màrtir?
I mentrestant, nosaltres, a veure-les venir i a barallar-nos per com es defensa  millor  Catalunya. Potser que, simplement, ens posem a defensar-la, no?

diumenge, 25 de setembre del 2011

Llengua, identitat i democràcia.


Una de les coses que més m’ha  sobtat sempre del gènere humà, així en general, és la multiplicitat de respostes  que  hom dóna a  problemes semblants. Així, podem veure com  personalitats de mig món ploren per la desaparició d’espècies vegetals o animals a l’Amazònia, i en canvi assisteixen a les  desaparicions de les llengües  amb un posat, en aquest cas, plenament darwinista. Sobreviuen les més fortes.
Jo he tingut la sort de viure realitat idiomàtiques diverses, i us puc assegurar que si alguna vegada em surto de mare, no tenen cap influència els idiomes amb els que he conviscut i que m’han fet seu. Ben al contrari, m’han permès visualitzar i acceptar les diferències, i adonar-me que la mort d’un idioma és la mort d’una manera d’entendre el món, i no cal anar buscar exemples llunyans. Una paraula com a llet, és masculina en gallec; els gallecs tenim dos adverbis de present, i en canvi només  un passat, tant és que un fet succeeixi  fa deu minuts com dos mesos. Com que les paraules ens interpreten la realitat, gallecs i catalans observem la mateixa realitat però la interpretem diversament. I jo he  tingut la fortuna de poder accedir a totes dues interpretacions.
Certament,  tots dos idiomes m’han fet seu, més que no jo els he fet meus, perquè els idiomes t’integren en una realitat que ets tu dins un conjunt.  L’idioma no pot ser un dret individual perquè equivaldria a que els idiomes en realitat fossin soliloquis, parlar sol, vaja.  Las llengua parlada és un dret col·lectiu, que no cal ser imposat perquè en situacions de normalitat impregna la realitat que envolta  l’individu.
Però, i si la realitat ha estat artificialment modificada? Si el devenir històric ha imposat un idioma aliè al propi del país?
Aquest fet, l’existència de grups que parlin un idioma altre que el propi, no dóna a aquest idioma  la categoria d’idioma nacional. És una llengua, amb prou parlants per a ser respectada, i  ningú no ha de ser ni perseguit ni arraconat per parlar-lo, i que mereix, pel nombre de parlants, una consideració especial enfront d’altres llengües que també ara s’hi parlen.
 Però el país, d’idioma, només en té ú. No es pot considerar democràtic un estat que imposa, ni que sigui des dels tribunals, la fantasia de dos idiomes propis del país. Catalunya com a realitat nacional construïda al llarg de la història té un idioma, de la mateixa manera que Castella, que jo sàpiga,  només   en té el castellà. Considerar iguals en drets i  deures ambdós, pretendre il·legal o immoral o poc democràtica  la  intervenció en favor d’una de les llengües, quan sempre n’hi  ha hagut en favor de la imposició de l’espanyol, no deixa de ser condemnar la llengua feble a la mort en nom de la llibertat dels individus i  de la democràcia.
Tanmateix,  imagino aquests mateixos jutges del Suprem signant per garantir la permanència de no se sap quina espècie animal amenaçada.

dimecres, 24 d’agost del 2011

Anar a Madrid? Sí a El Prado de visita.



Una de les qüestions que ens hem de plantejar sobre la funció de la política és, justament, la seva funció. Fas política amb la voluntat d’obtenir uns resultats que facin la vida dels teus conciutadans millor, o que et permetin assolir un ideal de  societat o de país.
En aquest sentit, i amb aquesta voluntat, ens presentem a les eleccions municipals, perquè  volem millor educació i seguretat, treballar en la mesura del possible per als més desafavorits, construir espais  públics de convivència entre els veïns... o ens presentem a les eleccions catalanes intentar estirar el més possible les engrunes d’autogovern que ens ha  prestat, que no donat, l’Estat Espanyol.
Tant en un cas com en l’altre, dediquem  esforços i esmercem diners amb la voluntat d’obtenir uns representants que portin,  en la mesura dels resultats, les nostres idees a bon port, que avancin en la construcció de la societat amb la somniem. Fins aquí, bé. Siguem més forts o més febles, amb millors o pitjors expectatives, hem d’intervenir, doncs el simple fet d’intervenir  ja dóna als ciutadans una aproximació a la imatge de la mena de país que volem bastir.
Ara parlem de les  eleccions espanyoles. Què anem a fer?
Propaganda? Vols dir? Qui escolta els debats, segueix els recorreguts de les lleis abans de la seva aprovació, de les esmenes que s’aproven o es refusen?
Consolidar l’autogovern? Esteu  de conya?
Avançar cap a la sobirania? Sí, clar, cal anar a la capital de la metròpoli perquè la colònia  guanyi  la seva independència, ves per on....
A més, teixir complicitats  a la Vila i Cort  no crec que sigui  un terme que respongui a la realitat. Podem teixir complicitats amb la posada damunt la taula de  circumstàncies desconegudes, i per aquest treball Europa és un lloc formidable. Ara, teixir complicitats a una Cambra com l’espanyola, els membres de la qual, amb excepcions comptades amb els dits de la mà, coneixen perfectament “la qüestió catalana” i la seva solució passa per  destruir la seva realitat nacional en nom d’una única  nació espanyola em sembla, si més no, ingenu.
Per això, perquè la llibertat nacional només pot néixer de la pròpia nació, proposo que ens plantegem, seriosament, si cal anar a Madrid. Ara, anar per anar, prefereixo el Mediterrani.