Història i legitimitat

“El poble de Catalunya ha mantingut al llarg dels segles una vocació constant d'autogovern, encarnada en institucions pròpies com la Generalitat -que fou creada el 1359 a les Corts de Cervera- i en un ordenament jurídic específic, aplegat, entre altres recopilacions de normes, en les Constitucions i altres drets de Catalunya. Després del 1714, han estat diversos els intents de recuperació de les institucions d'autogovern. En aquest itinerari històric constitueixen fites destacades, entre altres, la Mancomunitat del 1914, la recuperació de la Generalitat amb l'Estatut del 1932, el restabliment de la Generalitat el 1977 i l'Estatut del 1979, nascut amb la democràcia, la Constitució del 1978 i l'Estat de les autonomies.

(...)

L'autogovern de Catalunya es fonamenta en la Constitució, i també en els drets històrics del poble català, que, en el marc d'aquella, donen origen en aquest Estatut al reconeixement d'una posició singular de la Generalitat. Catalunya vol desenvolupar la seva personalitat política en el marc d'un Estat que reconeix i respecta la diversitat d'identitats dels pobles d'Espanya.”

Aquests paràgrafs previs  apareixen encapçalant l’actual Estatut d’autonomia de Catalunya, al seu preàmbul. La remissió de la realitat nacional de Catalunya a un procés històric secular és innegable. Més enllà de  trets ètnics, racials, de cognoms o famílies, ha estat la història la constructora del nostre país, de la seva llengua, de les seves tradicions i normes legals, de la manera que tenim de mirar i percebre el món que ens envolta.

Resulta  esfereïdor pensar que aquells que, en aquest moment de la nostra història, tenen a les seves mans el futur institucional de la nació catalana anorreïn, com pretenen,   els organismes  públics de recerca, recuperació i difusió de la nostra història com  és el cas del Centre d’Història Contemporània. Si algú vol conèixer quin ha estat la tasca duta, l’ajut a les investigacions sobre la nostra història, a les publicacions d’obres, només cal que segueixen aquest link:

http://www20.gencat.cat/docs/Departament_de_la_Vicepresidencia/0-WEB_AEC_CHCC/CHCC/Document/25_anys_llibre.pdf

Però més enllà de les dades, hi ha  l’objectiu,  la lluita que alguns romàntics mantenim encara per fer de la història de Catalunya una més de les palanques que la condueixin cap a la seva plenitud. Si, com molts entenem, com jo entenc,  un país és la seva gent d’avui arribada  en determinades condicions i amb una manera pròpia d’entendre el món, fruit de la  seva,  de  vegades gloriosa, sovint dissortada, història,  anul·lar la promoció dels estudis i la divulgació històrica des de les pròpies institucions d’autogovern significa renunciar a una bona part  dels fonaments que les sustenten com a representant de la  nació.

No sabria dir si qui renuncia a la seva història està condemnat  o no a repetir-la; el que sé de cert  és  que perd part de la seva font de  legitimitat, tal i com marca fins i tot  el nostre propi Estatut actual

El vot útil

Els catalans, o si més no alguns, tenen al llarg del temps transcorregut des de les primeres eleccions de 1977 un sistema de vot “intel·ligent”. Segons de quines   eleccions es tracti, i en funció de la correlació de forces empren  l’ anomenat “vot útil”.

Així a unes generals  vota  PSC    qui  a les catalanes  vota CiU, o es concentra el vot d’esquerres i progressista en el PSOE per evitar que guanyi el PP.

No criticaré les opcions de cada individu, només faltaria. Simplement m’agradaria posar damunt la taula les contradiccions d’aquest principi.

La primera, el seu caràcter conservador. Des d’un punt de vista nacional, un altre dia em referiré als aspectes socials, des d’un punt de vista nacional deia, provoca que el país no es mogui del marc institucional  en el que es troba, tot i que les enquestes  assenyalin a bastament  el creixement sociològic de l’independentisme i el sobiranisme. En comptes d’optar per aquestes opcions, o per qui defensa amb tots els ets i uts  aquest plantejament, el ciutadà  vota assenyadament allò que  considera unificador del vot en contra de, en comptes de cercar  l’augment del vot a favor de...

En segon lloc, és una opció que es basa principalment en l’autoengany.  Raonables com som, en general tenim tendència a pensar que l’altre també s’avindrà a raons si li podem explicar. Així, un bon pedagog  a Madrid  ens portarà un tracte just per que, certament,  tenim raó. Aquest autoengany  ha provocat que al llarg de més de 30 anys hàgim enviat a Madrid  persones d’indubtable vàlua, que van malbaratar el temps en  explicar a qui no vol escoltar. Si vull un representant a Madrid, no vull que faci pedagogia, que si després de 300 anys encara estem així, deu n’hi do. Vull que defensi aquest país i el porti on vulguin els seus ciutadans, lliurement, sobiranament. Prou hem anat a ballar l’aigua dels poderosos, i mireu com estem ara.

Finalment, condueix a una caricaturització de la política del país. El català, que  vota per conveniència i càlcul,   sembla més un  viatjant de betes i fils, amb tot el respecte que aquestes homes em mereixen, que no un ciutadà que vota amb la voluntat de voler el millor pel país, més enllà de la seva  factibilitat en aquest moment.

Car  el vot conseqüent, el votar amb el cap, sí, però també amb el cor, és l’únic vot que mou les societats i els pobles cap un futur millor.  Votar PP o CiU per convicció, no seré jo qui ho critiqui. Votar amb una calculadora a la mà, més enllà del que desitjaríem que fos el nostre país, lliure, pròsper, just, digne i gloriós, em sembla llençar el vot.