Junqueras, sobre la raó i el sentiment

Vaig assistir dimecres 20 a l’acte de presentació de la candidatura de l’Oriol Junqueras  a presidir Esquerra Republicana de Catalunya. L’acompanyaven la candidata  a secretaria general, Marta Rovira, i els que formaran part de la seva executiva, si així ho volen els militants de la formació republicana.

No entraré al debat de les formes, al caràcter  continuista o no de la candidatura, i  d’altres elements prou comentats els darrers dies. Vull destacar un fet, una crida que diu molt del coneixement de la  història de Junqueras, la seva apel·lació als sentiments com a motor de l’acció política.

Certament, voler restringir l’acció humana en societat a comportaments guiats per la raó és, si més no, ganes d’enganyar-nos.  Sovint, les nostres actuacions  col·lectives  actuen més des del vessant atàvic, irracional, o digueu-li com vulgueu, que no des del càlcul cartesià. Si  en matemàtiques no sempre dos més dos són quatre, en el camp de les ciències socials, pràcticament mai, i  entendre  que és així, que per molta racionalitat que  vulguem incorporar sempre resta un pòsit irracional en els comportaments  dels individus i dels pobles, vol dir  accedir a una part de la realitat i, per tant, avançar cap a poder donar  respostes  completes.

Ja a finals del segle dinou es plantejava la distinció entre raó i intuïció. La primera, ens  mostra les relacions entre les coses; la segona, el què les coses són. El coneixement real  de l'essència, dels éssers, no naixia llavors en la raó intel·lectiva. És, en paraules de Charles Péguy, una mena de coneixement interior al que de vegades accedim, de manera individual o col·lectiva. Sovint des d’un progressisme mal entès, hem volgut ignorar una part del coneixement, aquell que enfonsa les seves arrels en les personalitats construïdes per les generacions, arribades a cadascun de nosaltres per vies culturals, genètiques, del medi, tant és: allò realment important és  que ens n’impregnen inconscientment, i  fomenten certes fílies i fòbies, òbviament irracionals.

Com bé donava a entendre Junqueras, per molt que la llibertat de Catalunya beneficiï a tots, no tots la voldran, perquè els seus vincles amb l’altra nació són massa forts, i un raonament no els farà canviar. El cas contrari és igualment palès: fins i tot si Espanya fóra el millor dels estats i ens tractés amb la més   irreprotxable justícia, sempre ens grinyolaria alguna cosa, sempre sabríem que, finalment, no som encara amos de casa nostra.

Per aquesta, entre d’altres raons,  la pedagogia sobre el fet català o els treballs sobre  les balances fiscals, són bons com a arguments, i prou. Al final, és la vinculació afectiva a una o altra realitat nacional la que determinarà la llibertat o no de Catalunya.

Un debat, o un passatemps? La viabilitat econòmica d’una Catalunya independent

Hi ha debats i  despeses en informes que un no sap ben bé si tenen cap més sentit que obtenir uns guanys per part dels seus  promotors.

Un dels que més sovinteja  és el que tracta de la viabilitat econòmica de Catalunya. Jo  no sabria dir si és un  entreteniment per a diletants, que mentre es van donar la raó uns als altres no avancen ni un metre cap a la llibertat nacional, o si consideren que de debò és necessari.

Jo, que sóc de lletres, el tema dels números sempre m’espanta una mica. Si a les estadístiques els podem fer dir el què  vulguem, ja no us dic a les macro xifres. Sovint, per tant, el que faig es emprar una filosofia molt pròpia del país, la del sentit comú i  l’estudi comparat.

A veure. ¿Quants estudis sobre la viabilitat econòmica d’un nou estat  es van fer abans de la promulgació de la independència de Kosovo? Ja sé que amb aquesta pregunta em puc  picar els dits, i que en realitat algú em digui que  hi havia prèviament   desenes de tesis doctorals per mi desconegudes sobre aquests tema. Potser. Ara jo no en sentia gens a parlar-ne   quan  des del seu Parlament establien un nou status quo amb Sèrbia.

També m’agradaria saber els estudis, del mateix  tema,   previs a la independència d’Irlanda, per no començar ja amb  el reguitzell de països africans i  asiàtics. Ja m’imagino a Bolívar reunit amb tota una plèiade de saberuts pensadors discutint si proclamaven o no la independència de les colònies americanes, no fóra que no fossin econòmicament viables.

Ara també pot ser que aquests països fossin ja primeres potències econòmiques mundials, i és clar, la viabilitat se’ls pressuposava.

En el nostre cas, jo més aviat diria que es tracta d’una d’aquelles  feines que es fan per  justificar-se. O per acabar de convence’s. Jo no ho necessito. El meu país, el de la meva filla, i el que espero sigui dels meus néts, té un dret que no cal justificar per un pressupost, un PIB o una balança comercial. Té el dret que neix de la seva història, de la seva cultura, del seu dret   i  adquireix entitat política enfortides  amb la voluntat de la seva gent.

La resta, perdoneu, està bé  per a anar d’intel·lectual  ben informat, i poc més.

En defensa de la pluralitat

D’aquí a poc menys de tres mesos Esquerra Republicana de Catalunya celebrarà un Congrés en el que molts tenen, tenim, posades moltes expectatives. Un candidat  en concret sembla haver reunit al seu entorn  les febles il·lusions que quedaven encara entre la militància republicana. Els seus oponents van deixant mica en mica el camps lliure. Avui mateix, 7 de juliol, Joan Ridao es descartava, segons el seu cercle proper, i Carles Bonet no fa l’efecte que vagi molt més enllà de recollir els avals necessaris, i gràcies.

Així, doncs, pont de plata per en Junqueras?

De vegades, tot i que ara no estigui de moda, la història, i en Junqueras és historiador, demostra que les victòries fàcils sovint  són les menys profitoses. Seria molt llarg descriure el procés gràcies al qual ha aplegat  el seu nucli dur per a dirigir el partit. Sense entrar a valorar  les vàlues personals dels seus integrants, un fet sobta, a primer cop d’ull. De renovació més aviat poca.

Certament no hi són  els fins ara icones de les diverses famílies que han dirigit el partit des del congrés de Lleida, però hi són els números dos, de manera que es pot donar el cas que hi hagi un president nou, amb un equip  responsable per acció o omissió dels errors del partit els darrers anys.  No  hi haurà oposició interna, probablement, però aleshores tampoc debat. I que em perdonin, però quan jo parlo amb un que pensa com jo no hi ha debat;  és la confrontació d’idees i projectes amb el diferent  allò que genera riquesa,   possibilita nous lideratges, amplia la base social, obre la porta a sensibilitats plurals.

ERC té uns principis programàtics que tots acceptem a l’entrar a militar. Creiem en la llibertat nacional de Catalunya, que ha de  desembocar en la seva constitució en estat independent; creiem en la defensa dels sectors populars; som una esquerra no marxista; defensem els drets de les dones, de les minories, la inclusió social, la tolerància, la laïcitat, un Estat del benestar que sigui el patrimoni de qui no té res... Són aquests els mínims amb els que tots formen part d’aquest partit, però a partir d’aquests mínims, ha d’haver un debat lliure, sense pors de ser arraconat per pensar diferent, que ens condueixi cap un partit amb una acció homogènia que neixi d’un conjunt heterogeni.

Per aquest motiu, perquè he nascut i crec en un país  plural,  perquè no  entendria una Esquerra Republicana de Catalunya monolítica i perquè  estic en contra del pensament únic  i de les candidatures úniques, donaré  el meu aval a la candidatura de Carles Bonet. Que no implica que el voti, que no el votaré. Però ha de tenir el dret, com qualsevol militat d’Esquerra Republicana de Catalunya, a explicar el seu projecte.

El temps de l'acció

Hi ha vegades que per damunt de tot el que s’imposa és l’acció, encara que aquesta pugui semblar agosarada, eixelebrada o fora de lloc i moment. Perquè el que realment mata les ideologies, les il·lusions col·lectives més enllà del presentisme sovint egoista de  cadascun de nosaltres, és la immobilitat.

Remoure consciències ni  que sigui des de l’error permet visualitzar les forces amagades, els ciutadans que  esperen per dir la seva, tots aquells que  es volen implicar en qualsevol mena d’acció col·lectiva però no volen  donar el primer pas. En aquests temps de “democràcia”, hi  ha una  por que planeja sobre el pensament, i una boira que ens impedeix veure més enllà de la doctrina única, una mena de  compendi que dóna resposta a totes les preguntes. I si no hi ha resposta , la conclusió de la doctrina oficial és que el dubte no té raó de ser-hi.  

Un dels grans avantatges de l’ofici d’historiar és la relativització del present. Al llarg del temps sempre hi ha hagut discursos únics, atzucacs,  situacions  de direcció obligatòria...i a la fi, les alternatives a llarg termini han estat les que les societats en cada moment han escollit, tot i que de vegades no havien estat ni formulades prèviament.

Agafem una de les grans doctrines finalistes, el marxisme. Qui l’havia de dir  a Marx en què esdevindrien les socialdemocràcies nòrdiques, o que la revolució es faria a Rússia? Ancorat en un pensament jueu de  camí lineal, en comptes del temps circular mediterrani, el seu discurs finalista ha afavorit moltes conquestes socials, ha enriquit molts discursos, però finalment jo diria que no ha arribat el Messies.

Per això en moments com l’actual en el què semblaria que no hi ha  sortida, cal actuar. Ja reflexionarem, quan sigui el moment. Cal  obligar a la presa de decisions, la declaració de la independència, a la defensa dels drets de les classes populars perquè sí, perquè més enllà de disquisicions economicistes, és just...cal reconquerir un espai ètic republicà, sense pamflets al darrere, anar posant fonaments encara que no tinguem els plànols de la casa. I mentre ho fem, gairebé com si fóra un miracle laic, veurem que no estem sols.