divendres, 15 de juliol del 2011

Junqueras, sobre la raó i el sentiment

Vaig assistir dimecres 20 a l’acte de presentació de la candidatura de l’Oriol Junqueras  a presidir Esquerra Republicana de Catalunya. L’acompanyaven la candidata  a secretaria general, Marta Rovira, i els que formaran part de la seva executiva, si així ho volen els militants de la formació republicana.
No entraré al debat de les formes, al caràcter  continuista o no de la candidatura, i  d’altres elements prou comentats els darrers dies. Vull destacar un fet, una crida que diu molt del coneixement de la  història de Junqueras, la seva apel·lació als sentiments com a motor de l’acció política.
Certament, voler restringir l’acció humana en societat a comportaments guiats per la raó és, si més no, ganes d’enganyar-nos.  Sovint, les nostres actuacions  col·lectives  actuen més des del vessant atàvic, irracional, o digueu-li com vulgueu, que no des del càlcul cartesià. Si  en matemàtiques no sempre dos més dos són quatre, en el camp de les ciències socials, pràcticament mai, i  entendre  que és així, que per molta racionalitat que  vulguem incorporar sempre resta un pòsit irracional en els comportaments  dels individus i dels pobles, vol dir  accedir a una part de la realitat i, per tant, avançar cap a poder donar  respostes  completes.
Ja a finals del segle dinou es plantejava la distinció entre raó i intuïció. La primera, ens  mostra les relacions entre les coses; la segona, el què les coses són. El coneixement real  de l'essència, dels éssers, no naixia llavors en la raó intel·lectiva. És, en paraules de Charles Péguy, una mena de coneixement interior al que de vegades accedim, de manera individual o col·lectiva. Sovint des d’un progressisme mal entès, hem volgut ignorar una part del coneixement, aquell que enfonsa les seves arrels en les personalitats construïdes per les generacions, arribades a cadascun de nosaltres per vies culturals, genètiques, del medi, tant és: allò realment important és  que ens n’impregnen inconscientment, i  fomenten certes fílies i fòbies, òbviament irracionals.
Com bé donava a entendre Junqueras, per molt que la llibertat de Catalunya beneficiï a tots, no tots la voldran, perquè els seus vincles amb l’altra nació són massa forts, i un raonament no els farà canviar. El cas contrari és igualment palès: fins i tot si Espanya fóra el millor dels estats i ens tractés amb la més   irreprotxable justícia, sempre ens grinyolaria alguna cosa, sempre sabríem que, finalment, no som encara amos de casa nostra.
Per aquesta, entre d’altres raons,  la pedagogia sobre el fet català o els treballs sobre  les balances fiscals, són bons com a arguments, i prou. Al final, és la vinculació afectiva a una o altra realitat nacional la que determinarà la llibertat o no de Catalunya.

dilluns, 11 de juliol del 2011

Un debat, o un passatemps? La viabilitat econòmica d’una Catalunya independent

Hi ha debats i  despeses en informes que un no sap ben bé si tenen cap més sentit que obtenir uns guanys per part dels seus  promotors.
Un dels que més sovinteja  és el que tracta de la viabilitat econòmica de Catalunya. Jo  no sabria dir si és un  entreteniment per a diletants, que mentre es van donar la raó uns als altres no avancen ni un metre cap a la llibertat nacional, o si consideren que de debò és necessari.
Jo, que sóc de lletres, el tema dels números sempre m’espanta una mica. Si a les estadístiques els podem fer dir el què  vulguem, ja no us dic a les macro xifres. Sovint, per tant, el que faig es emprar una filosofia molt pròpia del país, la del sentit comú i  l’estudi comparat.
A veure. ¿Quants estudis sobre la viabilitat econòmica d’un nou estat  es van fer abans de la promulgació de la independència de Kosovo? Ja sé que amb aquesta pregunta em puc  picar els dits, i que en realitat algú em digui que  hi havia prèviament   desenes de tesis doctorals per mi desconegudes sobre aquests tema. Potser. Ara jo no en sentia gens a parlar-ne   quan  des del seu Parlament establien un nou status quo amb Sèrbia.
També m’agradaria saber els estudis, del mateix  tema,   previs a la independència d’Irlanda, per no començar ja amb  el reguitzell de països africans i  asiàtics. Ja m’imagino a Bolívar reunit amb tota una plèiade de saberuts pensadors discutint si proclamaven o no la independència de les colònies americanes, no fóra que no fossin econòmicament viables.
Ara també pot ser que aquests països fossin ja primeres potències econòmiques mundials, i és clar, la viabilitat se’ls pressuposava.
En el nostre cas, jo més aviat diria que es tracta d’una d’aquelles  feines que es fan per  justificar-se. O per acabar de convence’s. Jo no ho necessito. El meu país, el de la meva filla, i el que espero sigui dels meus néts, té un dret que no cal justificar per un pressupost, un PIB o una balança comercial. Té el dret que neix de la seva història, de la seva cultura, del seu dret   i  adquireix entitat política enfortides  amb la voluntat de la seva gent.
La resta, perdoneu, està bé  per a anar d’intel·lectual  ben informat, i poc més.

dijous, 7 de juliol del 2011

En defensa de la pluralitat

D’aquí a poc menys de tres mesos Esquerra Republicana de Catalunya celebrarà un Congrés en el que molts tenen, tenim, posades moltes expectatives. Un candidat  en concret sembla haver reunit al seu entorn  les febles il·lusions que quedaven encara entre la militància republicana. Els seus oponents van deixant mica en mica el camps lliure. Avui mateix, 7 de juliol, Joan Ridao es descartava, segons el seu cercle proper, i Carles Bonet no fa l’efecte que vagi molt més enllà de recollir els avals necessaris, i gràcies.
Així, doncs, pont de plata per en Junqueras?
De vegades, tot i que ara no estigui de moda, la història, i en Junqueras és historiador, demostra que les victòries fàcils sovint  són les menys profitoses. Seria molt llarg descriure el procés gràcies al qual ha aplegat  el seu nucli dur per a dirigir el partit. Sense entrar a valorar  les vàlues personals dels seus integrants, un fet sobta, a primer cop d’ull. De renovació més aviat poca.
Certament no hi són  els fins ara icones de les diverses famílies que han dirigit el partit des del congrés de Lleida, però hi són els números dos, de manera que es pot donar el cas que hi hagi un president nou, amb un equip  responsable per acció o omissió dels errors del partit els darrers anys.  No  hi haurà oposició interna, probablement, però aleshores tampoc debat. I que em perdonin, però quan jo parlo amb un que pensa com jo no hi ha debat;  és la confrontació d’idees i projectes amb el diferent  allò que genera riquesa,   possibilita nous lideratges, amplia la base social, obre la porta a sensibilitats plurals.
ERC té uns principis programàtics que tots acceptem a l’entrar a militar. Creiem en la llibertat nacional de Catalunya, que ha de  desembocar en la seva constitució en estat independent; creiem en la defensa dels sectors populars; som una esquerra no marxista; defensem els drets de les dones, de les minories, la inclusió social, la tolerància, la laïcitat, un Estat del benestar que sigui el patrimoni de qui no té res... Són aquests els mínims amb els que tots formen part d’aquest partit, però a partir d’aquests mínims, ha d’haver un debat lliure, sense pors de ser arraconat per pensar diferent, que ens condueixi cap un partit amb una acció homogènia que neixi d’un conjunt heterogeni.
Per aquest motiu, perquè he nascut i crec en un país  plural,  perquè no  entendria una Esquerra Republicana de Catalunya monolítica i perquè  estic en contra del pensament únic  i de les candidatures úniques, donaré  el meu aval a la candidatura de Carles Bonet. Que no implica que el voti, que no el votaré. Però ha de tenir el dret, com qualsevol militat d’Esquerra Republicana de Catalunya, a explicar el seu projecte.

diumenge, 3 de juliol del 2011

El temps de l'acció


Hi ha vegades que per damunt de tot el que s’imposa és l’acció, encara que aquesta pugui semblar agosarada, eixelebrada o fora de lloc i moment. Perquè el que realment mata les ideologies, les il·lusions col·lectives més enllà del presentisme sovint egoista de  cadascun de nosaltres, és la immobilitat.
Remoure consciències ni  que sigui des de l’error permet visualitzar les forces amagades, els ciutadans que  esperen per dir la seva, tots aquells que  es volen implicar en qualsevol mena d’acció col·lectiva però no volen  donar el primer pas. En aquests temps de “democràcia”, hi  ha una  por que planeja sobre el pensament, i una boira que ens impedeix veure més enllà de la doctrina única, una mena de  compendi que dóna resposta a totes les preguntes. I si no hi ha resposta , la conclusió de la doctrina oficial és que el dubte no té raó de ser-hi.  
Un dels grans avantatges de l’ofici d’historiar és la relativització del present. Al llarg del temps sempre hi ha hagut discursos únics, atzucacs,  situacions  de direcció obligatòria...i a la fi, les alternatives a llarg termini han estat les que les societats en cada moment han escollit, tot i que de vegades no havien estat ni formulades prèviament.
Agafem una de les grans doctrines finalistes, el marxisme. Qui l’havia de dir  a Marx en què esdevindrien les socialdemocràcies nòrdiques, o que la revolució es faria a Rússia? Ancorat en un pensament jueu de  camí lineal, en comptes del temps circular mediterrani, el seu discurs finalista ha afavorit moltes conquestes socials, ha enriquit molts discursos, però finalment jo diria que no ha arribat el Messies.
Per això en moments com l’actual en el què semblaria que no hi ha  sortida, cal actuar. Ja reflexionarem, quan sigui el moment. Cal  obligar a la presa de decisions, la declaració de la independència, a la defensa dels drets de les classes populars perquè sí, perquè més enllà de disquisicions economicistes, és just...cal reconquerir un espai ètic republicà, sense pamflets al darrere, anar posant fonaments encara que no tinguem els plànols de la casa. I mentre ho fem, gairebé com si fóra un miracle laic, veurem que no estem sols.

divendres, 17 de juny del 2011

L'anorreament de la història


Fa unes setmanes uns amics  van  presentar un escrit denunciant la possible desaparició del Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Aquesta setmana he entrat al projecte de pressupostos de  la Generalitat de Catalunya per l’any 2011, i no he pogut deixar de contactar amb qui coneixia, ni que fóra d’oïdes per  intentar aturar  la seva desaparició pràctica. Els pitjors auguris van quedar confirmats al projecte de comptes públics. La dotació diferenciada a aquest organisme és d’uns 92.000€, és a dir, no arriba ni per a pagar les  imprescindibles subscripcions a les revistes del seu àmbit material i adquirir una part de la producció bibliogràfica sobre Catalunya als segles dinou i vint.
Sabent el peu que calcen  els qui dirigeixen  les deus ideològiques de CiU, un ja esperava un cop a la història del nostre país. El que no podia sospitar ni en el meu pitjor malson és que directament  la volguessin anorrear. Però té la seva lògica.
Per a un país l’estudi i el coneixement de la seva història  fonamenta el seu present i  impulsa el seu futur. Les nacions, amb o sense estat, són un producte històric,  no una mena de presència  eterna. Es formen i es destrueixen  gràcies a esdeveniments protagonitzats per persones, del propi país o alienes, amb els seus èxits i fracassos, en un periple  fet com les travesses de les muntanyes: de vegades lineals, de vegades amb retrocessos per buscar una millor via, de vegades amb aturades per  agafar empenta o situar-nos  en el medi.
Un país sense història no existeix, deixem-nos de romanços. Fins i tot diria, com Renan, no tant que calgui falsejar la pròpia història, sinó més aviat avataritzar-la, difuminar els trets dels protagonistes. Un, per exemple, no  farà la descripció de Jaume I anant a l’excusat, però si vol ser un historiador seriós tampoc no el convertirà en un Déu.
La història a més, es permet adonar-nos que no  hi ha mai una única sortida. Al llarg dels segles, el nostre  país ha enfrontat diverses crisis i ha apostat  en favor d’una  o una altra  sortida, i   millor o pitjor el país ha sobreviscut.  I aquí estem. Per això, en moments com l’actual en què ens volen convèncer de la inexistència d’alternatives, del discurs únic per a sortir d’aquesta crisi o d’aquest marc institucional, la història és un company de viatge incòmode. 

dilluns, 13 de juny del 2011

La qüestió nacional o la qüestió social. Un dilema fals.


Sembla que dins l’independentisme d’ERC, vull creure que realment tots en som, es planteja sempre un dilema, al meu entendre, absurd en aquests moments. En fer política des de ERC què cal prioritzar? Una política d’esquerres o el vessant nacional?
Aquest dubte es podria plantejar en moments de bonança, quan els beneficis,  que tot i l’espoli,  tenien els comptes públics permetia  maquillar  la realitat. Ara, això ja no és  possible.
En aquests moments, els que de debò ens sentim  amb consciència social  no podem plantejar-nos cap dubte. Només la capacitat de gestionar els nostres propis recursos pot conduir a la creació d’un estat del benestar que no estigui subjecte  al caprici dels governs, catalans òbviament. I això passa per la independència.
No dic amb això que els càrrecs electes en la seva política del dia a dia ignorin  la possibilitat d’obtenir millores socials, o si més no, de parar el cop que el Govern dels Millors està donant  a l’Estat del Benestar. Cada dia la gent ha de menjar, va a la seva feina, intenta tirar endavant els seus estudis...i per tant,  hem de treballar per aquest dia a dia. Ara, plantejar opcions estratègiques que no tinguin com a  finalitat la independència i la gestió dels propis recursos  a mitjà termini, promoure enteses amb una esquerra espanyolista que no veu cap més marc que la Constitució Espanyola i  la seva legalitat, és enganyar la ciutadania  mirant d’enganyar-nos nosaltres mateixos. 

dimarts, 7 de juny del 2011

Cap a on i com


Davant la perspectiva de canvi de direcció  i amb un  congrés a les envistes, un no es pot estar de reflexionar sobre ERC, el seu tarannà i sobretot, sobre la seva identitat profunda.
Cal destacar en primer lloc que ERC és un  partit que, només amb una actuació medianament coherent i amb un full de ruta   entenedor, pot capgirar els resultats electorals, potser no per guanyar unes eleccions demà , però sí per a recuperar un pes decisiu a les institucions del país.
Un actitud coherent és respectar la voluntat dels teus votants, no forçant pactes que ni tant sols  es plasmen per escrit. Ser coherent vol dir actuar,   ignorant de l’Estat espanyol, no promoure lleis com la de consultes que només serveix per fer volar coloms. Ser coherent és identificar un objecte social propi, i no perdre’ns en pactes a Madrid que no ens porten a enlloc.
Tenir un full de ruta és decidir els passos cap a la Independència. Promoure campanyes  de desacatament des de les institucions contra tota norma que no hagi eixit de les Institucions catalanes. Deixar de plorar els diners robats i estructurar una fiscalitat pròpia. Ajudar a qui no  vol acatar sentències que ataquin el nostre país, siguin del tribunal espanyol que siguin. Defensar un model de recurs que vegi Brussel·les com el Tribunal  en alçada, i no els tribunals de l’Estat. I explicar que la  política social que defensem només serà possible amb un Estat  propi que gestioni els seus recursos.
El problema rau en què  molts dels seus potencials votants es pregunten, i vist el passat recent penso que amb raó, si accedir a les institucions té algun sentit més enllà del fet en si. Allò que dèiem,  volem la cadira per fer o per seure?
No vull ser injust, i certament hi ha persones que han esmerçat hores, esforços i talent en servir als ciutadans des dels llocs que han ocupat. Resulta una veritat més evident en el cas municipal.  Per això, per la feina d’aquestes persones, i no per les sigles, vinculades més a la direcció nacional del partit, hem mantingut el nostre  pes al territori.
Un cop fet aquest incís, que em semblava de justícia,  la realitat dels darrers dies no invita precisament a l’optimisme.  A la política, i sembla que alguns no ho entenen o no ho velen entendre, la forma sovint és el fons. Llavors, quina interpretació es pot fer de l’actitud d’un secretari general dimitit que planteja un acord de cara a les eleccions espanyoles amb ICV? Hi ha una opció estratègica, quan  el president havia  assegurat que no se’n prendria cap amb la direcció  en funcions? O només el desig de mantenir un escó? Perquè el que importa no  és  el què jo opini, un entre 7 milions de ciutadans. És la imatge transmesa.
Aquestes actituds, impròpies a les portes del Congrés i el canvi de direcció, provoquen un allunyament dels pocs que encara ens restaven fidels. Sovint militar a un partit, ni  que sigui laic, demana un punt de fe,però ostres, tant!
I si les actuacions no són coherents, no parlem del full de ruta. Encara estem discutint si primer el país o  el vessant social.
I totes aquestes actuacions no em preocuparien si no fóra per una altra de les característiques de la darrera etapa d’ERC. Som l’únic partit que no en té, de  corrents interns. Nosaltres tot ho arreglem amb escissions. Per dir-lo gràficament, ens apareix un gra i ens amputem el braç...que com a tractament em sembla un xic agressiu. Si algú llegeix aquestes darreres  línies respondrà de dues maneres, a saber: si pertany al grup dels que han  quedat, dirà que els altres no eren demòcrates i no varen acceptar el resultat del Congrés anterior; si pertany al grup dels que han marxat, diran que la direcció no era demòcrata i no els van permetre ni respirar dins l’organització. Resumint, tots són tant demòcrates que són incapaços de conviure-hi.