diumenge, 26 de febrer del 2012

Herrera i l'ou de la serp. Dedicat a l'Alfred Bosch i als seus dos companys


Fins ara havia fet el possible per escriure sense emprar epítets de mal gust o que poguessin donar la impressió de manca de recursos dialèctic. La desqualificació  davant la manca d’argumentari. Però llegint l’article d’en Carlos Herrera penso que, perquè aquest fulano ho entengui, cal  baixar al seu nivell.
(a diferència d’aquest personatge poso  l’origen per que el lector opinió) i he de dir, d’entrada, que quina pena d’espai malbaratat.  Jo no sé si l’Alfred Bosch el denunciarà o no, jo no ho faria, davant l’estupidesa la millor política és el menyspreu, però a mi m’ha deixat clar qüestions que al  llarg del temps s’anaven fent  cada cop més  evident i que aquest impresentable no fa més que  confirmar.
Així, durant un cert període, imagino que per la mala consciència dels quaranta anys anteriors, fins i tot  col·laboradors directes del dictador  venien a dir que ells sempre   havien comprès el fet diferencial. Mercès  a aquesta mala consciència, vam poder recuperar  el català per a l’ensenyament i obtenir engrunes de capacitat legislativa, dins d’un ordre, òbviament.
Però tot aquest  aparellatge  no deixava de ser   una resposta biològica. Igual que  rèptils i insectes,  estaven hibernant a l’espera de millors condicions per desplegar els seus colors, la seva cara real, no la impostada.
Si el que afirma  aquesta pelleringa intel·lectual fos veritat, és a dir, que l’Alfred forma part de l’entrament d’ETA, en aquest moment ja tindríem els demòcrates de tota la vida ( abans orgànics i avui inorgànics) amb una denúncia  per dur  el nostre parlamentari davant el Tribunal d’Ordre Públic, vull dir l’Audiència Nacional. Com que això simplement és una injúria, es conformen amb l’insult, la desqualificació, és a dir, el seu tarannà de sempre.
Jo els entenc, no penseu que no. Suposaven que després de 40 anys de franquisme, amb una immigració que anava a parar a un país  ocupat, sense poder defensar la llengua pròpia, aquesta immigració faria la tasca d’anorreament de  la identitat catalana que ni Felip IV ( Felip V per als espanyols) havia aconseguit. Però clar, ara es troben que Pérez, González  i Rodríguez, militem activament en defensa del nostre país, i reclamant la seva llibertat plena. Mentre algun Jorge Moragas  defensa la espanyolitat de Catalunya,  un Nespereira pot lluitar per la seva independència. I clar això, se’ls escapa.
I repeteixo. Els entenc. Una visió del món basada en tots moros o tots cristians, ja ho té això. Quina dèria tenim de parlar diferent, si en espanyol tothom s’entén.  Aquest miserable no sap el que és no poder parlar la llengua de la teva mare al teu propi país, o que et mirem de gairell per parlar l’idioma dels llogarrets.
No  sabria dir si és una incapacitat del tonto que va escriure l’article o és simplement un fet genètic. Vaja, que no cal que ho mamin, el porten a l’ADN. Com porten a l’ADN  una essència hispànica que  arranca d’Atapuerca. Llàstima que  aquests antics espanyols, en alguns casos  fossin fins   caníbals, que això no fa gaire bonic.
Ja sé que pensa que, tol tres diputats són pecata minuta. Si es parés a plantejar que el mes espanyolista de Unió, Duran i Lleida, està sent qüestionat per Vila d’Abadal, que encapçala la iniciativa Municipis per la Independència, o que els darrers  enquestes ja igualen els que volen la independència i el que no, potser seria més destralers, però si més no, des del respecte.
Ja sé que els orígens intel·lectuals d’aquest cuc estan més   en Gabriel i Galan i el seu  complex d’Edip, i  en el Ramiro de Maeztu  de la crida per al retorn del senyors, que no en  Leopoldo Alas. Amb tot,  li passo un text, molt curt, i en espanyol, per si malgrat   tot i els anys a Barcelona té problemes de comprensió del català:
“No veo la manera de matar las tendencias tristísimas de cierta parte inteligente de la juventud catalana.- Lo que sí veo claro, es que las medidas coercitivas serán contraproducentes.- Y el injusto desprecio y los insultos, contraproducentes... y de mal gusto.”
“Con Dios”·, que dirien els castissos.

dimarts, 14 de febrer del 2012

Català, mandinga i martingales

L’amic Joan Tardà té un caràcter que de vegades el pot. Va reaccionar a la intervenció del Sr. Divar, president del Consell General del Poder Judicial, amb un arrauxament de passió que no el va deixar veure la magnanimitat que planaven a les paraules del compareixent.
Finalment, que comparin  un idioma constitucional amb una llengua africana, que  ens queda a milers de quilòmetres, palesa la distància entre aquest senyor i nosaltres.  Jo ja entenc que , en una situació similar, potser fins i tot jo m’enfadaria, però mireu-vos-ho d’aquesta manera.  Aquest senyor no ha parlat des del desig d’escarnir el nostre idioma, sinó  des del menysteniment que neix del desconeixement. Nosaltres estem, segons el seu punt de vista, a la mateixa distància que Gàmbia, mira tu. Llàstima que políticament no sigui cert.
Jo encara avui crec que, en bona mesura, el que fa mal  no és l’espanyolisme dels ultres, que millor o pitjor, sabem combatre. Les bajanades de cadenes com Intereconomia formen part del pack, no sé  si m’explico, i se’ls pot escoltar amb un somriure sota el nas per que el grau d’imbecilitat que traspua acaba per esdevenir  histrionisme.
El problema rau en certs  intel·lectuals i polítics espanyols que “entenen” el cas català. Generosos com són farien com el Sr. Dívar amb els  mandingues i buscarien  com fos un traductor. Finalment, la convivència ja ho té això que de tant en tant hem de buscar traductors  perquè algun de pell fina no se’ns enfadi.
Aquest paternalisme de via estreta fa més mal que  vint Intereconomies. Sota la disfressa de la seva comprensió del fet diferencial s’amaga  a dures penes un desig  de posar les coses al seu lloc i recordar-nos a tots plegats qui mana, i perquè. No tinc cap voluntat que em perdonin la vida ni que em posin traductors, i menys encara que considerin cares les traduccions al Senat després del que any rere any  s’emporten de Catalunya. Tenien fins fa quatre dies una opció, la convivència, que consistia no en la tolerància, sinó en el respecte i la igualtat. Ara només ens queda saber quan falta per marxar, i que així, finalment, puguin prescindir dels odiosos traductors.

dijous, 12 de gener del 2012

Ells són així

Hi ha vegades que un agafa un punt teològic i arriba a la conclusió que el seu regne no és d’aquest món. Però és que realment algunes actuacions del Govern ajuden, i molt, a arribar al misticisme.
Vejam, i anem a pams.
En primer lloc el Sr. Homs, portaveu del Govern manifesta públicament l’oposició del Govern al control del  pressupostos catalans per part del Govern Central. Home, jo anés més enllà i hagués recordat a Madrid que si ens volen fiscalitzar ho facin quan puguem gestionar tots els nostres recursos, i no una part que, com que  els governs espanyols són bona gent, cada any ens deixen. Però bé, per ser CiU, ja era un bon punt de partida. Però és que al dia següent en Jordi Turull  afirmava des del Parlament que estarien disposats a sotmetre’ls a un “control tècnic”. Com que sóc de lletres vaig suposar que devia ser una mena de repàs dels sumatoris, no sigui que hi hagi de més o de menys, perquè, de no ser així, què cony vol dir control tècnic?
Però per acabar-ho d’adobar, i davant la pujada de l’IRPF el conseller Mas-Colell, que imagino que si és conseller d’economia alguna cosa deu saber del tema,  expressa la seva convicció que la pujada de l’IRPF  significaria una asfíxia per Catalunya doncs incrementaria, encara més, el dèficit fiscal. Vaig pensar, carai, una postura digna finalment.
Doncs no! Ahir dia 11 de gener el grup parlamentari de CiU va votar a favor de la convalidació del decret Llei que incorporava l’augment de l’IRPF. I per  fer-la encara més grossa, el Sr. Sánchez-Llibre  afirma que no ho  han fet a canvi de res, i que ells, els de CiU, “som així”.
Tenia por que fossin d’una altra manera i esvalotessin el galliner espanyol. Però no patiu. Ells són així. I així ens va.

dimecres, 21 de desembre del 2011

Llibertat, Nació, Justícia.


Hi ha debats que cansen, sobretot quan el seu objectiu és la desqualificació de l’altri. Resulta curiós que  en un moment com el present en què ambdues, tant la nació i com la defensa dels sectors populars esdevenen  tant importants, encara estiguem embrancats en discriminar tots dos conceptes com si un no pogués acompanyar l’altre.
Si analitzem les darreres polítiques tant del Govern dels Millors com del senyor Zapatero i el discurs  del ja designat president del Gobierno Espanyol, el Sr. Rajoy, i ens guiem per una cosa tant catalana com el sentit comú, Balmes que lluny quedes avui, no podem més que concloure que sense una nació sobirana i plena no hi ha possibilitat de mantenir el nostre país sense fractures socials. Si no  portem fins a les darreres conseqüència la defensa dels sectors populars potser aconseguirem, tot i que jo no sé com, un país lliure, però al preu d’haver deixat,   i no sabem fins quan, una bona part dels nostres  conciutadans al marge del país que volem construir.
I no és aquesta una afirmació que pretengui ser ni tremendista ni gratuïta, poseu l’ordre que vulgueu.
El Congrés espanyol va aprovar una reforma constitucional que donava prioritat al pagament del deute davant qualsevol altra consideració. El senyor Rajoy no trigarà en  augmentar l’IVA. El Govern dels millors penalitza amb un euro els malalts que precisin un medicament. En canvi, on està l’augment de la contribució a la sortida de la crisi dels que més tenen, dels que realment es van beneficiar de la bombolla immobiliària i l’especulació? Qui ha sentit a parlar un impost a les entitats financeres, afartades ja de rebre diners de tots? Aquestes polítiques, com l’antic impost de consums, carrega davant els més febles el pes de  recuperar-se d’una crisi que han provocat i ha beneficiat a d’altres, als de sempre.
En el cas nacional la cosa encara és més dramàtica. Per molt que en Duran i Lleida se solti el pèl (perdó, és una manera de dir), demanant el pacte Fiscal, els diners que ens deuen, els papers de Salamanca que falten o el Sant Rosari,  Madrid és Estat i sap, perquè duu una pràctica de segles, com  actuar-ne. Però a més sabem,per experiència, que l’actitud d’en Duran és pura pose, perquè ha estat així al llarg de ja no sé quantes legislatures, i no trobo cap raó que em permeti suposar que  en aquesta legislatura, amb el govern dels seus aliats a Catalunya, hagi de ser diferent.
La llibertat nacional, la gestió dels propis recursos, traurà de les mans de l’actual Govern les excuses de mal pagador que el permeten justificar el desballestament del nostre  sector públic, aquell que és propietat de qui no en té cap altra. Pretendre lluitar per una nació sense Administració Pública, o una Administració Pública reduïda a la mínima expressió, és retornar als orígens més penosos del capitalisme, amb el poder al servei dels posseïdors, la societat del que té i manté, mancada d’un   braç que auxiliï el feble, que  recapti  en proporció a la renda i distribueixi  en base a les necessitats.
Nació i Esquerra, llibertat nacional i defensa dels més desafavorits han d’anar de la mà. No pot ser de cap altra manera. En  deixar  el món només  podré  llegar a la meva filla un país  i un record. El record intentaré  que sigui  bo i enriquidor. El país l’hem de construir entre tots, just i lliure.      

dissabte, 26 de novembre del 2011

Història i legitimitat


“El poble de Catalunya ha mantingut al llarg dels segles una vocació constant d'autogovern, encarnada en institucions pròpies com la Generalitat -que fou creada el 1359 a les Corts de Cervera- i en un ordenament jurídic específic, aplegat, entre altres recopilacions de normes, en les Constitucions i altres drets de Catalunya. Després del 1714, han estat diversos els intents de recuperació de les institucions d'autogovern. En aquest itinerari històric constitueixen fites destacades, entre altres, la Mancomunitat del 1914, la recuperació de la Generalitat amb l'Estatut del 1932, el restabliment de la Generalitat el 1977 i l'Estatut del 1979, nascut amb la democràcia, la Constitució del 1978 i l'Estat de les autonomies.
(...)
L'autogovern de Catalunya es fonamenta en la Constitució, i també en els drets històrics del poble català, que, en el marc d'aquella, donen origen en aquest Estatut al reconeixement d'una posició singular de la Generalitat. Catalunya vol desenvolupar la seva personalitat política en el marc d'un Estat que reconeix i respecta la diversitat d'identitats dels pobles d'Espanya.”
Aquests paràgrafs previs  apareixen encapçalant l’actual Estatut d’autonomia de Catalunya, al seu preàmbul. La remissió de la realitat nacional de Catalunya a un procés històric secular és innegable. Més enllà de  trets ètnics, racials, de cognoms o famílies, ha estat la història la constructora del nostre país, de la seva llengua, de les seves tradicions i normes legals, de la manera que tenim de mirar i percebre el món que ens envolta.
Resulta  esfereïdor pensar que aquells que, en aquest moment de la nostra història, tenen a les seves mans el futur institucional de la nació catalana anorreïn, com pretenen,   els organismes  públics de recerca, recuperació i difusió de la nostra història com  és el cas del Centre d’Història Contemporània. Si algú vol conèixer quin ha estat la tasca duta, l’ajut a les investigacions sobre la nostra història, a les publicacions d’obres, només cal que segueixen aquest link:
Però més enllà de les dades, hi ha  l’objectiu,  la lluita que alguns romàntics mantenim encara per fer de la història de Catalunya una més de les palanques que la condueixin cap a la seva plenitud. Si, com molts entenem, com jo entenc,  un país és la seva gent d’avui arribada  en determinades condicions i amb una manera pròpia d’entendre el món, fruit de la  seva,  de  vegades gloriosa, sovint dissortada, història,  anul·lar la promoció dels estudis i la divulgació històrica des de les pròpies institucions d’autogovern significa renunciar a una bona part  dels fonaments que les sustenten com a representant de la  nació.
No sabria dir si qui renuncia a la seva història està condemnat  o no a repetir-la; el que sé de cert  és  que perd part de la seva font de  legitimitat, tal i com marca fins i tot  el nostre propi Estatut actual

dilluns, 7 de novembre del 2011

El vot útil


Els catalans, o si més no alguns, tenen al llarg del temps transcorregut des de les primeres eleccions de 1977 un sistema de vot “intel·ligent”. Segons de quines   eleccions es tracti, i en funció de la correlació de forces empren  l’ anomenat “vot útil”.
Així a unes generals  vota  PSC    qui  a les catalanes  vota CiU, o es concentra el vot d’esquerres i progressista en el PSOE per evitar que guanyi el PP.
No criticaré les opcions de cada individu, només faltaria. Simplement m’agradaria posar damunt la taula les contradiccions d’aquest principi.
La primera, el seu caràcter conservador. Des d’un punt de vista nacional, un altre dia em referiré als aspectes socials, des d’un punt de vista nacional deia, provoca que el país no es mogui del marc institucional  en el que es troba, tot i que les enquestes  assenyalin a bastament  el creixement sociològic de l’independentisme i el sobiranisme. En comptes d’optar per aquestes opcions, o per qui defensa amb tots els ets i uts  aquest plantejament, el ciutadà  vota assenyadament allò que  considera unificador del vot en contra de, en comptes de cercar  l’augment del vot a favor de...
En segon lloc, és una opció que es basa principalment en l’autoengany.  Raonables com som, en general tenim tendència a pensar que l’altre també s’avindrà a raons si li podem explicar. Així, un bon pedagog  a Madrid  ens portarà un tracte just per que, certament,  tenim raó. Aquest autoengany  ha provocat que al llarg de més de 30 anys hàgim enviat a Madrid  persones d’indubtable vàlua, que van malbaratar el temps en  explicar a qui no vol escoltar. Si vull un representant a Madrid, no vull que faci pedagogia, que si després de 300 anys encara estem així, deu n’hi do. Vull que defensi aquest país i el porti on vulguin els seus ciutadans, lliurement, sobiranament. Prou hem anat a ballar l’aigua dels poderosos, i mireu com estem ara.
Finalment, condueix a una caricaturització de la política del país. El català, que  vota per conveniència i càlcul,   sembla més un  viatjant de betes i fils, amb tot el respecte que aquestes homes em mereixen, que no un ciutadà que vota amb la voluntat de voler el millor pel país, més enllà de la seva  factibilitat en aquest moment.
Car  el vot conseqüent, el votar amb el cap, sí, però també amb el cor, és l’únic vot que mou les societats i els pobles cap un futur millor.  Votar PP o CiU per convicció, no seré jo qui ho critiqui. Votar amb una calculadora a la mà, més enllà del que desitjaríem que fos el nostre país, lliure, pròsper, just, digne i gloriós, em sembla llençar el vot.

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Etnicitat o historicitat


Fa uns dies vaig assistir a la presentació del llibre d’Alfred Bosch I ara què? I hi vaig escoltar una afirmació que em va deixar, si més no, corprès. Segons aquesta persona, el catalanisme estava  en un estat de salut envejable, més o menys venia a dir, mentre que en allò que s’havia de treballar estava la “catalanitat”.
Un que és de lletres,  valora en la seva justa mesura les paraules. Si més no ho intenta. Rere una afirmació d’aquestes la primera pregunta que em vaig formular era què feia jo, allà. Home, els meus cognoms no provenen precisament de Guifré el Pilós! D’altra banda, davant aquest concepte de catalanitat reivindicada, caldria definir què  hi entenem. No sé, fer castells, ballar sardanes, escoltar els Manel...
Si, per contra, la cosa anés a l’essència ètnica de la nació catalana, tindríem un problema, com és la determinació  del moment de  la foto fixa abans de la qual  s’és català, és dir, s’és dipositari  dels valors autèntics de la catalanitat. Aquesta es pot posar, diguem-ne al 1714, de manera que qualsevol ciutadà amb cognoms no directament  vinculats a homes i dones  previs a aquesta data, caldria que fessin un curset d’adaptació. O el 1914, o el 1931...vaja el camp és ampli. Tant ampli, com que parlar de Catalunya i la seva gent és parlar d’allaus de sangs noves que han contribuït a fer el país que ara tenim.
A mi, aquests concepte de catalanitat, espanyolitat, italianitat i similars em fan més por que una pedregada. És possible que un cop explicat  acabis per dir que val, no era tant greu, però així, en fred, com que fa esgarrifança.  Els que creiem que la Nació és un producte històric, que ha nascut,  s’ha mantingut i, si no la cuidem, pot desaparèixer, anem per tota una altra via. La  de reconèixer en els nostres conciutadans, vinguin d’on vinguin, la seva igualtat radical  en la tasca d’ajudar  a aixecar el país; persones, homes i dones, que han arribat, sovint pensant que venien a Espanya, però que amb el temps i  la nostra feina  silenciosa acabaran, com han acabat tantes i tantes onades immigratòries,per integrar el paisatge, construir el país, i defensar-lo.  Són companys de viatge, sovint ells mateixos ignorants d’aquesta circumstància, necessaris per al manteniment de la Nació, i als que no hem menester de   preguntar-los el cognom, és dir, l’origen. Perquè allò important no és d’on véns, sinó  on vols arribar. És el nacionalisme català inclusiu, que no pregunta per la religió ni les creences, sinó per la voluntat de construir dia a dia el nostre país.